Nací pobre, he sido siempre pobre, continuaré siendo pobre y pobre moriré”, va escriure Paco Candel, l’home amb barba amb les mans obertes en signe de pau, tot i que potser aquestes mans parlaven del cartell del PSUC que va obrir la campanya de 1977, Mis manos, mi capital. Quatre paraules que definien una identitat de classe millor que tres discursos o un parell d’himnes nacionals. Era el 12 de juny a la plaça de toros Monumental en el míting final de campanya de les primeres eleccions democràtiques després de la guerra civil, quan la gent omplia places i estadis per sentir el fruit prohibit: la paraula de l’esquerra. Eren els temps de l’eurocomunisme, per a uns l’esperança que un partit comunista pogués governar per la via democràtica sense passar per la presa dels palaus d’hivern, per a altres una heretgia que acabaria amb els partits comunistes.
No hi va haver ni victòria democràtica ni presa de palau d’hivern però els últims quaranta anys han convertit al PSUC en un record en blanc i negre amb dolor d’orfandat en aquests temps confusos i enrevessats. Paco Candel tenia un fil de veu que sempre semblava a punt de trencar-se o de demanar perdó per haver parlat, però les seves paraules escrites donaven veu a qui no tenia veu, feia visibles les persones invisibles als barris marginals que no sortien ni a la geografia ni a la literatura. El Port, Casa Antúnez, ara conegut per Can Tunis, Casas Baratas. “Donde la ciudad cambia de nombre”, la seva segona novel·la, tenia un subtítol a manera de perfecta síntesi, perquè de vegades un subtítol val per mil: “allí donde la ciudad deja de ser ciudad para convertirse en tierra de desheredados”.
Més d’un milió dos-cents mil vots van portar a l’autor d’Els altres catalans al senat, en una curta legislatura que va acabar amb l’aprovació de la Constitució. “Los de UCD visten todos medio igual. Aunque no lo digan, sabes que lo son porque tienen pinta de ejecutivos. Los de Alianza visten también como un ejecutivo, pero con un tinte más sombrío, quizá más funerario. Los del PSOE visten despechorrados. No todos. El ‘por sus trajes los conoceréis’ es más palpable que el ‘por sus obras’. También es cierto que el hábito no hace al monje; que aunque la mona se vista de seda, mona se queda, y que el cambiarse de camisa o de chaqueta es un viejo deporte nacional.”, escrivia en “Un charnego en el Senado”.
A 1979 es va presentar com a candidat a alcalde pel PSUC a les eleccions municipals de l’Hospitalet. Va guanyar el socialista José Ignacio Pujana que va entrar per la porta gran dels vots i va sortir quinze anys després per la porta de darrere del jutjat i del tràfic d’influències. Encara hi ha classes. Candel sabia que tant en dictadura com en democràcia Ser obrero no es ninguna ganga. Quan el vam perdre es podria escriure es va morir Candel i es va trencar un paisatge.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada