Presons

 

L’única cosa bona, si es pot dir així, que té la molt injustificada presó preventiva que pateixen alguns activistes indepes i ex membres del govern de Catalunya és que ha aconseguit que paréssim atenció en les presons: en la gent que hi ingressa injustificadament, en el dia a dia d’una presó, en la humiliació gratuïta que molts pateixen, en l’angoixa que significa ingressar-hi, en l’esforç dels familiars que han de fer molts quilòmetres per desplaçar-se a llocs enmig del no res, i en com van de malament els sistemes judicials i penitenciaris. Tots ens dolem de l’experiència dels presos del llaç groc, però cal reconèixer que desvetllen atenció mediàtica, disposen de família i amics, així com de recursos econòmics. És injust, però se’n sortiran. Confio que quan ho facin no abandonin els seus companys d’infortuni. 

Perquè sospito que aquesta arbitrarietat d’acusar algú per un delicte inadequat o potser inexistent, de posar-los en presó preventiva o d’imposar-los fiances lluny del seu abast deu ser una pràctica que molta altra gent deu patir. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa (no pas per un delicte) són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que aquestes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre. El gran argument és que com que la presó no està inaugurada no és una presó (!!!!). Deien els mitjans de comunicació que per no tenir, no tenien ni aigua potable.

Una altra situació més propera físicament és la dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen simplement els drets humans. Només cal recordar que dormen a terra a la Ciutat de la Justícia (per cert, la Ciutat de la Justícia té un nom delirant). 

Encara podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret, que sovint avisa de naufragis i que denuncia una vegada i una altra l’actitud de la guàrdia civil i la penosa situació per la qual han de passar immigrants i refugiats: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.

No voldria dir que les presons siguin necessàriament un desastre: els presos grocs diuen que han estat ben tractats, en general. Però són presons on encara es mantenen classes socials, on hi ha violència i tràfic de drogues, on els més febles no reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades dels entorns urbans, cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar.

Amb tot, els il·lustres personatges que darrerament passen per la presó es comporten com són: Jordi Pujol Ferrusola va ser castigat no fa gaire per fer negocis il·lícits amb les targetes de telèfon; Jordi Cuixart, en canvi s’ha posat al servei dels presos per ajudar-los a escriure cartes; Jordi Sánchez amb la seva militància independentista ha aconseguit posar el cap com un timbal al seu company de cel·la. D’altres es relacionen amb els presos, es deixen ajudar o juguen amb ells. Hagués hagut d’anar d’una altra manera, però aquest contacte amb els presos crec que pot ser bo per a tots en el futur. A veure si ens tornem més sensibles amb el tema. 

Mercè Solé