EM FAIG GRAN

 Esquerdes a les mans

i plom als peus:

és a dir...

no puc córrer,

ni volar,

i veig molt més a prop 

la crossa que l’aixada. 

No peten ja maixants

 els trons per meves veus;

ni la sang pas bullir

un magre pols que escorre 

 l’esperó del demà

i els udols d’un jai llop

que es bat en retirada.

Se’n van...

sense dir res,

les llums d’aquesta pell

que mira assossegada,

com el temps va llaurant

els rostolls d’unes messes, 

ja collides. 

Prou noto que em faig gran

cada cop més;

com els anys fan gavell.

I sols cal una ullada

a l’espill del davant,

per veure’m les fermeses

defallides.

Tanmateix...

fa temps que poc afino 

ni tampoc tenso,

aquella corda brava

com l’afinava ahir, 

fins el darrer detall.

Tardor en folgança

que ja no dalla,

pel seu davant.

I a pas de feix...

m’oeixo quan camino

 i medito i repenso,

si em clava o em desclava

aquest ver defallir;

que encara aguanto ball,

enmig d’aquesta dansa

de molt menys gra que palla,

només sigui un instant. 

I m’assec... i m’aixeco...

sense buscar cacera;

que tots els meus pardals,

els tinc en les memòries

més alteses. 

I ni tan sols impreco

si “allò” em perd la manera:

no cal anar de fals,

ni atiar cabòries,

ni disfresses. 

Per això...

m’ho vull prendre prou bé.

A la fi, és el que hi ha

i cerco de mirar-ho

amb ulls de poeta.

I fer dels versos so 

i del so crit serè,

per a dir que tant em fa;

després de rumiar-ho

 a cara neta. 

Ramon Sabaté Vizcarra

1r. Premi de Poesia Espejo de Viladecans 2017