Aquell matí no semblava pas massa diferent als altres.
El carrer Aragó de Barcelona atapeït de cotxes, com sempre, els xòfers fent-se un fart de riure tots sols, com sempre, i jo una mica atrafegat de pensaments, caòtics, com sempre.
I conduint la meva flamant Furgoneta Vintroën C-13, nova de trinca!
Per cert, en aquelles circumstàncies, sempre pensava el mateix:
– Tants cotxes i només la quarta part de persones dins!
Quina despesa més enorme d´espai, energia, contaminació,
una autèntica barbaritat que ens acabarà sortint molt cara!
El fet és que havia de tenir el cap ben centrat car sempre em dispersava una mica, la feina l´havia de fer bé. Aquell dia tocava anar al pis de la senyora Carmeta a polir-li el terra.
Aquella dona era una clienta habitual, era formosa i xerraire, simpàtica i disbaratada.
Però, ai las! aquell dia es trobava plorosa i compungida.
Havien de sacrificar la seva estimada gosseta Pruna i això l´entristia molt, no parava de queixar-se i maldar de tot. La Pruna s´havia fet estimar però havia emmalaltit i el seu mal no tenia remei.
Així doncs l´únic consol que li vaig saber donar va ser el fet de recordar-li que, si més no, aquells animalons tenien un dret que nosaltres no teníem, se´ns havia negat constantment
pels segles dels segles, no hi havia manera.
Antoni Garcia Iranzo ® i © 2018
http://garciairanzo.org/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada