La discapacitat espanta. Espanta tant que sovint és causa de tirar la tovallola. I efectivament hi ha discapacitats terribles (com la incapacitat del poder per percebre el patiment del més feble). Cal reconèixer, però, que la nostra percepció sovint és esbiaixada.
En primer lloc, perquè ens sentim arrogantment autònoms, però de fet les persones, que tenim un ampli ventall de possibilitats i capacitats emocionals, físiques i intel·lectuals, arrosseguem discapacitats de moltes menes en diversos moments de la vida. La nostra intel·ligència, mobilitat i capacitat de treball experimenten pujades i baixades i tots som depenents en un moment o altre i necessitem dels altres. I és evident que hi ha discapacitats que són molt visibles, com la paràlisi cerebral, mentre que n’hi ha d’altres que es mantenen en un discret segon pla, tant que sovint ni ens adonem que les patim.
I en segon lloc, perquè el nostre sistema social està muntat al voltant de la productivitat econòmica i tendeix a excloure els qui no hi tenen accés: aturats, dones, pensionistes, joves, discapacitats.
La nostra aparent autonomia reposa sobre un gran individualisme, que no deixa de ser un miratge. Ens creiem capaços de tot i no necessitem mai ningú. Ens fa nosa tot allò que té a veure amb la col·lectivitat, que vivim com una limitació a les nostres aspiracions de volar més de pressa i més lluny. En canvi, la discapacitat obliga a afluixar la marxa, a caminar al pas dels més lents. Remenant pel facebook vaig trobar una frase que ho expressa bé: si camines sol vas més de pressa, si camines amb altres vas més lluny.
En aquest context, he viscut no fa gaire tres experiències en relació a la discapacitat que resulten estimulants:
Un grapat de persones amb discapacitat psíquica d’Asdivi han participat en la Cursa de la Lluna Plena. Ho han fet al seu ritme -caminant–, però han fet l’itinerari sencer. Els “Asdivins”, com sempre, prenen part amb bon humor dels esdeveniments de la seva ciutat i ho fan amb senzillesa, sabent que no guanyaran res més que la seva autoestima i l’admiració de propis i estranys, que no és poc.
Un grup de nois i noies del taller ocupacional Caviga es van presentar als premis “Al Vent” de narrativa per a persones amb discapacitat. I s’han endut el primer premi, amb el conte El rave lleig. Doncs està molt bé. El conte, el podeu llegir a la plana 3 d’aquesta revista.
L’espectacle Teatre per un forat presentat a la fira de Teatre al Carrer per Caviga ha estat una feina excel·lent, en creativitat, en esforç, en contingut, aconseguint moments realment màgics. No és explotant un sentiment de compassió envers el col·lectiu que han aconseguit obrir-se camí en el festival, sinó perquè han assolit un nivell que no desmereixia en absolut la tasca dels companys de cartell.
Tres bones experiències que evidencien que per compensar la discapacitat fa falta voluntat, però sobretot sentit ciutadà, complicitat, solidaritat, la implicació de molta gent i el convenciment que les coses poden ser d’una altra manera.
De fet, avui que es parla tant de valors potser convindria tenir en compte que els valors es demostren en les dificultats. Els protocols quan s’enfonsa el vaixell (“els infants primer”) serveixen no quan es navega amb bon vent i motor potent, sinó quan es topa amb l’iceberg. L’iceberg conjuntural de la crisi o l’iceberg crònic de la malaltia. Ben bé a l’inrevés dels nostres governs, que van tallant les amarres dels qui més tenen, perquè no se sentin afeixugats pel pes dels qui van quedan al marge del camí: els aturats, els immigrants, els desnonats, els discapacitats, els presos-sense-berenar.
Els valors d’una societat no es demostren per tenir un “Pla Nacional de Valors” per nostrat que sigui, sinó per com s’actua amb el personal més feble en els moments més difícils. En aquest sentit, imitar les persones amb discapacitat de la nostra ciutat seria revolucionari.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada