L’accés a l’habitatge va ser per primera vegada el problema més anomenat a l’Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona publicada l’octubre de 2018, amb un 12,8%, pujant des del 6,7 % del quart lloc de l’any anterior i per sobre del turisme en la llista negra de preocupacions de la capital catalana. Per darrere és va situar el clima polític, la inseguretat o l’atur. L’enquesta, que té el seu prestigi, ja que se’n porten 33 de realitzades, i era la primera vegada que succeïa que l’habitatge se situava al capdamunt dels mals somnis dels barcelonins.
Després de sis mesos la preocupació continua sent generalitzada. Afectant totes les ciutats i més les grans capitals i les seves àrees metropolitanes i afectant ciutadans i ciutadanes de tota condició. El jovent afegeix a la dificultat per trobar feina, la de trobar habitatge per emancipar-se, moltes famílies monoparentals es troben amb dificultats a partir d’un sol sou, hi ha situacions d’emergència en què hi ha persones que treballen i no poden accedir ni tan sols a un habitatge de lloguer i menys a un habitatge en propietat, fruit dels baixos salaris derivats de la Reforma Laboral.
Des d’aquestes ratlles voldríem instar les administracions públiques (municipis, metropolitanes, autonòmica i estatal) que es posin a treballar en comú per elaborar un pla d’habitatge que contempli un increment en la construcció d’habitatge de lloguer social i d’habitatges dotacionals com un objectiu urgent, deixant en un segon pla els habitatges de HPO. Les vivendes de HPO amb un preu proper els dos mil euros m2 de construcció, és inassumible per a moltes famílies a causa com dèiem abans dels baixos salaris que impedeixen formalitzar una hipoteca.
Una altra qüestió que creiem que haurien d’abordar seriosament les administracions és el de la rehabilitació de vivendes. La rehabilitacio d’habitatges evitaria la fugida de persones buscant habitatges més nous, amb mes comoditats, més sostenibles i més accessibles. Cal un impuls per part de les administracions a la rehabilitació donant ajudes publiques. Les Lleis de Barri van ser un bon exemple de col·laboració entre administracions.
La configuració geogràfica de l’Àrea Metropolitana de Barcelona esta encotillada per la Mediterrània a un costat i per la serralada de Collserola per l’altre. El nostre territori no és com l’Àrea Metropolitana de Madrid, que com diuen “Ancha es Castilla”
Aquesta configuració geogràfica fa que el nostre territori sigui limitat. Però aquesta limitació no ha impedit que tinguem zones amb unes grans densitats de població i altres amb densitats molt baixes. El Pla General Metropolità (PGM) hauria buscar un equilibri d’aquesta situació.
La Llei 24/2015 del 29 de juliol de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica és una bona Llei pero només fa front a situacions d’emergència social a curt termini.
Les administracions davant aquesta situació han d’elaborar plans i lleis estratègiques de futur immediat per pal·liar el dèficit d’habitatge assequible en funció del salaris que es cobren, seguint la recomanació de la ONU que el cost que destina una família a l’habitatge no hauria de superar el 30% del seus ingressos.
José Luis Nicolás
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada