Per què Viladecans és la ciutat “Green Leaf 2025”?

                                          

Aquest 2025 és un any important per la nostra ciutat, humilment crec que un any històric per Viladecans: som la capital verda europea per a ciutats inferiors a 100.000 habitants, som la ciutat Green Leaf 2025!

Però, per què? Què ha passat per ser-ho? Aquest escrit pretén resoldre dubtes i aclarir-ho.

Què és el Green Leaf? Qui atorga aquest reconeixement?

Cada any, la Comissió Europea fa una crida a les ciutats europees que liderin la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica, que presentin un compromís i un esforç per la millora de de la sostenibilitat, i s’abanderin com a ciutats ambaixadores de la sostenibilitat. Estan convocades totes les ciutats dels estats membres de la Unió Europea, més Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa. Existeixen dues categories: la Green Capital, en la qual competeixen ciutats de més de 100.000 habitants, i la Green Leaf, on ho fan les ciutats de menys de 100.000.

Viladecans va competir en la convocatòria de 2023 en la categoria Green Leaf.

El reconeixement l’atorga la Comissió Europea, tant pel segell Green Capital com per la Green Leaf.

Com es el procés fins a assolir aquest segell?

A començament d’any la Comissió Europea obre la convocatòria on fa una crida a ciutats que volen optar a aquests segells. S’inicia un procediment de recepció i avaluació de les candidatures, que consta de diverses fases i que s’allarga durant mesos. En aquestes fases, les ciutats van presentant tota una sèrie de documents, informes, dades, certificats, indicadors, en diversos àmbits (veure la pregunta següent). Aquestes fases són eliminatòries, i pel camí van caient aquelles ciutats que no assoleixen els llindars requerits en els diferents àmbits que són avaluats. Al voltant del més de setembre, queden unes poques ciutats candidates, que són convocades a defensar presencialment, davant d’un tribunal format per la Comissió Europea, els documents, informes, indicadors, i en definitiva el seu compromís vers la sostenibilitat. Aquesta defensa es fa a la ciutat que durant aquell any ha estat la Green Capital. L’octubre de 2023, una delegació de Viladecans vam defensar a Tallin, la Green Capital el 2023, el nostre model i projecte. El veredicte final es fa públic en l’acte de clausura de la Green Capital.

Com s’avalua a la ciutat candidata?

En el cas de la categoria Green Leaf, la Comissió Europea avalua els esforços en la gestió ambiental, els resultats obtinguts, i el compromís adquirit en set àmbits: gestió de l’aigua, qualitat de l’aire, biodiversitat (zones verdes urbanes i ús sostenible del sòl), gestió de residus i economia circular, qualitat acústica, mitigació del canvi climàtic, i adaptació al canvi climàtic. Dins de cadascun d’aquests àmbits, s’avaluen projectes desenvolupats, en desenvolupament, i que es desenvoluparan, que abasten pràcticament tota la gestió municipal de totes les àrees de l’ajuntament.

Per què va guanyar Viladecans?

D’entre les ciutats que van competir amb Viladecans durant tot el 2023, la que va presentar i demostrar millor el treball fet al llarg dels darrers anys, la que millors indicadors té, i la que millor va saber explicar el que hem fet, estem fent i farem en matèria de sostenibilitat i compromís amb el medi ambient va ser Viladecans i la ciutat de Treviso (Itàlia), que vam aconseguir ex-aequo el segell de Green Leaf 2025.

 I ara què? Què implica ser GL?

Haver obtingut aquest segell és un orgull per a la ciutat en tot el seu conjunt, un recolzament i un reconeixement extern de la Comissió europea, que certifica que estem fent les coses bé en l’àmbit de la sostenibilitat.

Les ciutats finalistes i les guanyadores passen a formar part de la xarxa de ciutats Green Leaf, una xarxa de ciutats europees que treballen de forma conjunta compartint projectes, inquietuds, aprenent totes juntes per liderar la sostenibilitat a Europa, i per tant, al planeta.

El passat gener es va donar inici a l’any Green Leaf a Viladecans. Al llarg d’aquest 2025 un ventall d’activitats adreçades a tota la ciutadania, permetran participar i conèixer els projectes, accions, i compromisos que Viladecans té per afrontar de forma sostenible el futur.

Viladecans no és, segurament, la ciutat més sostenible ni més verda d’Europa. Ho és d’entre les ciutats que van competir aquell 2023, i de les que formem part, des del 2023, de la xarxa Green Leaf. Però si que és de les que té major ambició i compromís per ser-ho, per convertir-se en una ciutat de referència i líder en la sostenibilitat. I això ho farem entre tots, la ciutadania amb la política, les empreses i l’acadèmia.

Jordi Mazon

El 3-30-300: La declaració de Viladecans

 

L’octubre de 2022, en el marc de la trobada anual de les ciutats espanyoles que integren la Red de ciudades + Biodiversidad que es va celebrar a la nostra ciutat, es va aprovar per unanimitat l’anomenada declaració de Viladecans, que promou als municipis aplicar la regla 3-30-300, per esdevenir municipis més saludables, amb més biodiversitat i ser més resilients al canvi climàtic. En què consisteix aquesta regla, que a Viladecans ja s’està planificant i afecta a la totalitat del municipi? Desgranem-ho.

El 3

Cada resident d’una ciutat o poble, cada viladecanenc, ha de poder veure almenys tres arbres des de casa, l’escola o el lloc de treball. Han de ser arbres d’una certa entitat, millor grans. Els estudis científics demostren que menys arbres però de mida gran tenen uns efectes més favorables per a la salut mental i física dels residents que un nombre major d’arbres però de menor tamany. Els tres arbres que els viladecanencs hem de veure des de les nostres finestres poden ser entesos com un indicador de l’espai verd visible de la ciutat, a més a més de tenir un paper important en albergar biodiversitat, refredar l’espai públic, reduir l’efecte illa de calor, afavorir una menor demanda energètica en els edificis de l’entorn, filtrar contaminants, mostren els ritmes de la natura i fan els carrers i les places més agradables visualment.

El 30

Tots els barris d’una ciutat han de tenir com a mínim, una cobertura arbòria del 30%. Les ciutats han d’esforçar-se per aconseguir un percentatge més alt quan sigui possible, però com a mínim ha de ser del 30%. És important destacar que el 30% no és a nivell de ciutat, sinó dels barris, ja que si no pot provocar una desigualtat arbòria segons les zones de la ciutat. Els estudis científics han demostrat àmpliament la importància de la proximitat i del desenvolupament de la capçada dels arbres per proporcionar refredament necessari a l’espai públic, crear espais confortables, i comportar els beneficis per a la salut mental i física, a més a més de capturar CO2 i esdevenir uns elements claus per assolir la neutralitat climàtica, objectiu que Viladecans s’ha marcat per al 2030.

El 300

Segons multitud d’estudis científics i les recomanacions de l’OMS, cada ciutadà hauria de disposar d’un gran espai verd públic a menys de 300 m de casa seva, a uns 5 minuts caminant, aproximadament. L’OMS suggereix un espai verd públic d’almenys una hectària, però això de vegades pot ser difícil d’aconseguir. La mida de l’espai verd és important, ja que s’associen a més oportunitats recreatives i amb nivells més alts de biodiversitat. Aquests espais verds, a les ciutats mediterrànies, com Viladecans, poden ser rambles arbrades o avingudes de vianants que funcionen com a espais verds de facto, amb prou arbres i vegetació per donar ombra, generar espais de convivència veïnal, i albergar biodiversitat.

El 3-30-300 a Viladecans

La combinació d’aquestes tres recomanacions configura un full de ruta per a una transformació urbana, i que en el cas de Viladecans és l’essència del pla de naturalització, que ja està en marxa i en els propers anys ha de transformar Viladecans en una ciutat amb molt més verd, a tots els barris. A Viladecans tenim uns 22.000 arbres urbans, i força zones on el primer “3” de la regla ja es compleix. Però també és cert que hi ha molts més carrers i barris sencers on hi ha un dèficit important d’arbrat, i els residents no veuen els tres arbres d’entitat que la regla aconsella. És un repte aconseguir que tots els residents de Viladecans verifiquin el 3 de la regla. En això estem.

En quan al 30, estem lluny encara d’arribar al 30% com a mínim de coberta arbòria a cadascun dels barris de la ciutat. El desplegament del 3 ens ajudarà, així com el pla de naturalització, que ha definit el desenvolupament del que s’anomena infraestructura verda de la ciutat, amb la creació de boscos urbans, més zones arbrades, que ens ha de fer arribar al 30% de coberta arbòria a cada barri en els propers anys. L’any 2030 hem d’arribar a com a mínim tenir 30.000 arbres urbans consolidats.

Finalment, el 300. Aquest és del que estem més a prop pel que fa al conjunt de la ciutat, gràcies al fet que Viladecans és una ciutat compacta, gairebé del que es coneix com de 15 minuts, envoltada de zones verdes com la riera de Sant Climent, el parc Agrari, la muntanya del Montbaig i la serra de Miramar, i de zones de vianants que fan aquesta funció de zona verda, tal i com descriu l’autor de la regla (veure el paràgraf final). En algun cas no són 300 metres la distància d’una llar a les zones verdes d’entitat, però gairebé. En altres zones, l’urbanisme no permetrà poder tenir a menys de 300 metres una zona verda (caldria enderrocar illes de cases!), però sí que a menys de 500 metres. En qualsevol cas, la gran majoria dels viladecanencs tenim i tindrem a uns 300 metres zones verdes d’entitat. Cal per això no fer trampes, i definir bé aquestes zones verdes d’entitat. Una rotonda no ho és!

Per a més informació sobre la regla 3-30-300 aquest és l’article científic de l’autor de la regla, el Dr. Cecil C. Konijnendijk, en accés obert:

https://link.springer.com/article/10.1007/s11676-022-01523-z

Jordi Mazon

Les ZER de Viladecans

                               

És ben coneguda la relació existent entre la contaminació de l’aire i la salut de les persones. Gasos com els òxids de nitrogen o de sofre, les partícules fines i ultrafines alliberades pel tub d’escapament dels vehicles i el desgast dels frens i pneumàtics, són causa directa d’un increment de mortalitat i malalties greus en les persones. Limitar la mobilitat dels vehicles més contaminants pels carrers de les ciutats és una necessitat, un acte de responsabilitat dels governs en totes les escales de governança.

La llei de canvi climàtic obliga a municipis de més de 50.000 habitants, com Viladecans, a implantar una zona de baixes emissions, la ZBE, regular la circulació dels vehicles més contaminants, i que a Viladecans afecta a tots els barris per igual, perquè tota la ciutadania té el mateix dret a disposar d’una bona qualitat d’aire. Existeixen cada cop més estudis centrats en la millora del coneixement entre espais urbans més saludables i la salut de les persones. Un dels darrers, elaborat per investigadors de l’IS Global de Barcelona i publicat a la prestigiosa revista científica The Lancet Planetary Health apunten, una vegada més, la certesa que les ciutats més verdes redueixen els nivells de contaminació de l’aire, i les que tenen menys trànsit circulant pels seus carrers, presenten una menor mortalitat i millor salut dels seus veïns. Els autors de l’estudi apunten a que ciutats compactes, com les mediterrànies, com Viladecans, tenen potencial per reduir la contaminació perquè són en molts casos barris o ciutats de 15 minuts, és a dir, que caminant un màxim de 15 minuts disposen de tots els serveis, no cal la dependència del cotxe en els desplaçaments per la ciutat o el barri. El transport públic, una bona xarxa de carrers ciclables, i poder desplaçar-se a peu per espais peatonalitzats, són elements claus per reduir la contaminació als nostres carrers.

Coneixedors de tots aquests avantatges en una ciutat amb menys trànsit, a Viladecans fa anys que s’està treballant en aquesta línia de fomentar una mobilitat no centrada en el cotxe. L’any vinent introduirem la tercera línia de bus urbà regular, el VB3; en el darrer any s’han reforçat en freqüència i noves línies metropolitanes els busos metropolitans; tots els trens ja s’aturen a l’estació de rodalies de Viladecans; s’ha recollit a les ordenances de circulació la xarxa de ciclocarrers, i s’han creat més quilòmetres de carrils bici segregats que ens connecten amb l’entorn urbà; s’han instal·lat 13 estacions de bici compartida metropolitana. En pocs mesos es desplegaran nous projectes de mobilitat sostenible dels famosos Next Generation. I amb tot, el pla de naturalització amb ajudes del ministeri crearà en pocs mesos nous eixos verds, boscos urbans, arribant a 30.000 arbres el 2030, 10.000 més dels que tenim actualment, i aplicant la regla 3-30-300.

En tot aquest marc, la mobilitat en alguns barris de la ciutat és encara massa elevada, i fa grinyolar tot aquesta estratègia de mobilitat sostenible, compromesa amb el medi ambient i amb la salut de les persones. En bona mesura, aquesta elevada mobilitat es deu per la pressió de vehicles de persones que no resideixen a la ciutat, ni als barris, però que per estar pròxim a zona de serveis importants la mobilitat dins dels barris és massa intensa. Ens referim als barris de Ponent i de Sales, on s’han definit zones d’estacionament regulat (ZER) verd, gratuït per als veïns i residents de la ciutat però de pagament pels vehicles que no estiguin associats a una persona resident de Viladecans, que hauran de pagar per estacionar al carrer en aquests barris. Això, pensem, crearà un efecte dissuasiu, reduint la mobilitat dins d’aquests barris de vehicles de fora del municipi, amb la reducció de contaminació i soroll en aquests. Seran barris superilla, ja definits en el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible del 2015, on la mobilitat serà la pròpia interna generada pels veïns del barri i de la ciutat, i no de vehicles de fora del municipi, que podran estacionar gratuïtament a la perifèria d’aquests. Per altra banda, s’incrementa la zona d’estacionament de llarga durada, la zona taronja, com a zona complementària a algunes zones verdes del barri de Ponent, i en d’altres punts de la ciutat on cal que hi hagi rotació per garantir l’estacionament de vehicles que accedeixin a determinats equipaments i serveis. Ens referim al voltant de l’Hospital de Viladecans (que no disposarà de pàrquing fins d’aquí a uns anys, encara), a l’Avinguda de la Riera de Sant Llorenç, i la zona de la Carretera de la Vila, a prop del centre urbà, que també servirà com a aparcament dissuassori per als vehicles sense etiqueta ambiental i que no poden circular dins de la ZBE entre les 7 i les 20 hores.

A Viladecans, la mobilitat és la responsable de prop del 60% de les emissions de CO2, i la principal font de contaminació atmosfèrica per gasos i partícules. Si aspirem a ser una ciutat neutra en emissions de CO2 per combatre el canvi climàtic, hem de reduir la circulació de vehicles. Si volem ser una ciutat saludable, amb una millor qualitat de l’aire, hem de reduir la circulació de vehicles pels nostres carrers. Les ZER són una eina més per assolir aquests objectius de ciutat, i sumar-nos a la lluita global contra el canvi climàtic i la millora de la qualitat de l’aire.

Jordi Mazon

Quan s’acabarà la sequera?

 

Fa uns anys, desembre de 2015, escrivia un article en aquesta mateixa revista titulat “313”, on es reflexionava el fet que cap viladecanenc en les darreres dècades hauria, probablement, viscut en un any tan sec, amb la meitat de la precipitació que acostuma a caure a Viladecans, i que difícilment veuríem un any més sec que aquell en les properes dècades. Què lluny de la realitat! L’any 2023 la precipitació acumulada ha estat de 221 mm, un registre propi de climes molt àrids, semidesèrtics.

La sequera que estem patint a l’àmbit mediterrani ja ha batut rècords històrics en 200 anys. La precipitació acumulada els anys 2021, 2022 i 2023 ha estat molt inferior a la mitjana, coincidint amb els tres anys més càlids a escala planetària en mil·lennis. La probabilitat d’encadenar tres anys seguits amb una precipitació inferior a la meitat de la mitjana és, estadísticament, molt petita. Estem, per tant, en una situació excepcional, de la qual alguns científics es pregunten si és causat per una acceleració del canvi climàtic.

Donada la importància, transcendència científica, social, i ambiental, el següent article recull algunes idees clau sobre aquesta sequera.

1. Què és una sequera? Les sequeres són fenòmens naturals en tots els climes de la Terra, i també en el nostre mediterrani. Existeixen tres tipus de sequera: la meteorològica, la hidrològica i l’agrícola/forestal. La primera és un període llarg de precipitacions molt per sota de la mitjana. Acostuma a precedir a la sequera hidrològica, que és aquella en què els reservoris d’aigua (llacs, llacunes, estanys, aqüífers, embassaments...) disminueixen de manera significativa, de manera que la disponibilitat d’aigua es veu reduïda d’una forma que posa en perill la supervivència d’espècies animals i vegetals, i les activitats socials i industrials dels humans. La sequera agrícola/forestal acostuma a ser una conseqüència de la hidrològica, però també per una falta de precipitacions o una pèrdua de la capacitat del sòl per emmagatzemar l’aigua degut a l’erosió. Aleshores la vegetació (agrícola, forestal) s’asseca.

                            Precipitació anual recollida al pluviòmetre de la plaça Diversitat,
                                al barri de Sales, entre 2003 i 2023. És de destacar els tres darrers anys.

Una sequera meteorològica no necessàriament ha d’implicar-ne una d’hidrològica. Una hidrològica pot ser independent de la meteorològica. El gran problema és quan coincideixen totes tres, com és l’escenari actual. Estem, per tant, en una sequera meteorològica, hidrològica i agrícola/forestal.

2. Com sabem que aquesta sequera és excepcional? L’anàlisi dels registres eclesiàstics i notarials en la recerca de dades climàtiques del passat és una branca d’estudi que ha portat a la reconstrucció de les sequeres a Catalunya en els darrers 1.000 anys. El resultat d’aquests estudis han permès identificar quatre sequeres més greus que l’actual des de 1520. Aquesta que estem patint ara seria la cinquena més intensa que hem viscut des de 1520, i la de més intensitat i durada des de fa 200 anys.

3. Per què es produeixen les sequeres? Molts cicles climàtics encara no es coneixen del tot. Per exemple, els anys en què el fenomen d’El Niño és més intens del normal està relacionat amb sequeres en alguns llocs del planeta (teleconnexions climàtiques). D’altres sequeres, no tenen una explicació clara de per què apareixen. Però el que sí que se sap és que responen a un canvi de patró atmosfèric, originat per alguna pertorbació en el sistema atmosfèric (canvi de la intensitat i posició del corrent en jet, de la posició de les borrasques i anticiclons de la circulació general de l’atmosfera...).

4. Per què la sequera actual no és com les anteriors? Sí que és com les anteriors, però cal que ens remuntem com a mínim 200 anys. Si posem la mirada en el segle XX i XXI, sí que aquesta sequera té un comportament diferent. Segons els investigadors, no és pot explicar si no és assumint l’alteració de l’atmosfera degut al canvi climàtic. A mesura que l’atmosfera es vagi escalfant més i més, les sequeres en determinades regions del planeta es faran més freqüents, llargues i intenses. I una de les àrees de major impacte és la nostra, la zona de la Mediterrània occidental. Hi ha consens científic que aquesta sequera és un senyal del canvi climàtic.

5. Quan s’acabarà aquesta sequera? No es pot saber. El que sí que sabem, però, és que al nostre clima les sequeres s’han acabat històricament a la primavera o a la tardor, amb llevantades i depressions mediterrànies. Així que si aquesta primavera no precipita 500 mm, fins a la tardor no hi podem comptar per acabar la sequera. Per altra banda, l’estudi de les sequeres dels darrers 1.000 anys ens fan veure que hi hagut una trentena de sequeres similars a l’actual, algunes de les quals han tingut una durada de fins a 15 anys.

6. És l’aigua dessalada i la regenerada una solució de futur? A diferència del que passava en les societats antigues, quan s’acabava la sequera ja ningú més hi pensava, es relaxaven les restriccions i no hi havia cap planificació. La sequera del 2008 va servir per planificar les properes, com aquesta. Segurament de forma insuficient, i aquesta ens ha fet veure que probablement l’era de l’aigua embassada a les conques internes ha finalitzat, i cal una altra manera de gestionar els recursos hídrics al nostre entorn mediterrani. L’obtenció d’aigua dessalada és una solució, però d’elevat cost ambiental i energètic. L’aigua regenerada, tot i que també té un cost econòmic i ambiental, sembla ser també una solució. Però aquestes solucions han d’anar acompanyades d’una major eficiència en l’ús de l’aigua, en tots els àmbits, des del ramader o agrícola, industrial, i el domèstic.

Jordi Mazon

Obrint el camí cap a la platja

Diuen que les crisis són també ocasions per a la reflexió, per fer canvis en maneres de fer, de repensar idees i projectes, innovar, crear i fer coses noves... L’actual situació de pandèmia i de crisi sanitària creada pel virus SARS-Cov-2 no n’és una excepció. Arreu del planeta s’estan replantejant models de ciutat, de creixement econòmic, de la relació entre l’ésser humà i el seu entorn, dels usos de l’espai públic, de la mobilitat urbana i interurbana... 

Fruit d’aquestes reflexions sobre l’ús de l’espai públic i la mobilitat sorgeix la iniciativa d’obrir la carretera de la Vila i el camí del Mar als veïns i veïnes els matins dels diumenges de finals de setembre, octubre i novembre, perquè puguin passejar, fer esport, pedalejar, patinar sobre rodes, o anar en patinet, utilitzant la calçada d’una forma exclusiva i segura, podent mantenir les distàncies necessàries que recomanen els organismes sanitaris. És també una oportunitat per deixar de banda l’hegemonia del cotxe “totpoderós” i que els veïns i veïnes descobreixin l’entorn sud de Viladecans durant un matí de diumenge, la plana deltaica, el paisatge agrícola, la biodiversitat que alberga, els espais naturals del Remolar i les Filipines, i la platja de Viladecans, tots aquests elements un luxe i privilegi de tenir-los, ara, més a prop. Caminant-hi es té una visió diferent del paisatge, es copsen detalls, olors, colors, sorolls, que no s’aprecien dins d’un cotxe, ni tampoc caminant o anant en bicicleta més pendent de no col·lisionar amb qui et ve de cara o el que t’avança pel carril ciclable destinat a aquest ús. Aquestes matinals dels diumenge de tardor, que tindran segurament continuïtat durant l’hivern i la primavera, és una manera d’acostar la ciutadania a aquest espai sud de la ciutat, perquè el descobreixin de forma tranquil·la, i se’l facin seu. I de racionalitzar l’ús de l’espai públic: un diumenge al matí hi circula més gent caminant o anant en bici, que cotxes per la calçada: per què aleshores els cotxes tenen més espai que els ciclistes o caminants?

La iniciativa s’integra dins d’alguns dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible per al 2030, els ODS 2030, que l’ONU va definir el 2030. Fomenta la salut i el benestar (objectiu 3), ja que incentiva l’activitat física en un entorn saludable com és aquesta zona; redueix les desigualtats (objectiu 10), ja que permet a tothom disposar d’un espai de lleure comú; consolida una ciutat i una comunitat sostenible (objectiu 11), ja que és una activitat que permet descobrir una zona de la ciutat d’alt valor ecològic i social; és una acció climàtica (objectiu 13), ja que no està associada a cap emissió de gasos d’efecte hivernacle i fomenta que els veïns i veïnes practiquin allò que altrament segurament farien agafant el cotxe per desplaçar-se a d’altres zones. 

Fins al moment d’escriure aquest article, diumenge rere diumenge el nombre de persones que han aprofitat aquesta obertura ha anat en augment. Del poc centenar de persones del més de maig, fins al miler dels darrers diumenges. Una activitat que a poc a poc es va consolidant com una alternativa dels diumenges al matí. 

Jordi Mazon

Bones herbes

Porcs senglars passejant per l’avinguda Roureda, merles cantant escandalosament des dels arbres urbans i les baranes dels balcons, bandades de coloms trencant l’aire en un rerefons silenciós... El confinament ha aturat durant setmanes bona part de la nostra activitat habitual pels carrers de Viladecans, cosa que ha fet que la fauna urbana i periurbana s’hagi manifestat sense por. 

Les herbes, que són sempre bones i mai males, també ho han fet, sense timidesa a l’hora de manifestar-se d’una forma com mai per tota la ciutat. Als escocells, a les voreres, als parcs i jardins, han estat, i són, ben visibles. Una combinació perfecta ha fet que surtin per tot arreu: una primavera molt plujosa, un reducció dels equips tècnics destinats habitualment a la gestió de les herbes que s’han dedicat exclusivament a la desinfecció de l’espai públic, al mobiliari urbà i als contenidors, i el fet que des de fa un any no fem servir herbicida a la via pública, sinó que les seguem, és la causa d’aquest increment de verd per la ciutat. 

Arran d’aquest fet, voldria exposar aquí algunes reflexions al voltant de les herbes que creixen per la ciutat. Viladecans té uns 18.000 arbres urbans, i aproximadament uns 12.000 escocells. Si cada escocell fa al voltant d’1 m2 de superfície, podem afirmar que Viladecans té uns 12.000 m2 de finestres sobre el paviment dels carrers per on la natura vol sobresortir, per on reneix de sota l’asfalt i el paviment. És un gran espai perquè la natura aflori. 

Les herbes d’aquests escocells són beneficioses per a molts aspectes: 

Augmenten la zona d’alimentació i refugi dels enemics naturals de les plagues, de manera que ajuden a controlar les plagues de forma natural (control biològic de plagues). D’aquesta forma evitem ruixar amb productes fitosanitaris, reduint els possibles riscos i els efectes que tenen en la salut de les persones i del medi ambient. Fa ja gairebé quatre anys que en alguns parcs i places enjardinades no s’hi tiren herbicides. 

Fomenten la biodiversitat urbana, amb tots els beneficis que això representa per al medi urbà i la salut de les persones. 

Protegeix l’arbre que acull l’escocell, ja que la diversitat d’insectes l’ajuden a combatre les plagues i millorar el trosset de terra on està plantat. 

Contribueixen a tenir una atmosfera menys contaminada, ja que en estar situades a peu d’asfalt i a l’altura del tub d’escapament dels cotxes, capturen i absorbeixen alguns dels gasos i les partícules fines que s’emeten per aquests tubs.

Donen verdor al gris de les voreres i al paviment dels carrers, contribuint a una renaturalització urbana.

És una contribució més a absorbir CO2, un dels gasos d’efecte hivernacle, que el fixen a mesura que creixen. 

L’estètica no hauria de prevaldre sobre els beneficis en la salut i el medi ambient. L’estètica és una qualitat subjectiva, mentre que els beneficis d’una biodiversitat urbana, és un fet objectiu i mesurable, en la salut i la qualitat de l’aire de la ciutat, segons es desprèn de multitud d’articles científics publicats en revistes científiques indexades. Caldrà aprendre a gestionar les herbes, però en cap cas hem de tornar a aquella època en que l’herbicida les eliminava per complet, tant a elles com a la biodiversitat que ara alberguen. 

Jordi Mazon

Paracetamol, mobles i andròmines velles

Quan un virus o una infecció ataca l‘organisme acostuma a produir-se la febre, i el paracetamol és un dels remeis que acostumem a prendre per reduir-la. En fer-ho, ens trobem millor, sembla fins i tot que no estiguem malalts. Però ho estem. És un miratge. 

L’abril del 2017 vam canviar el sistema de recollida de mobles. Fins aleshores, un veí que es volia desfer d’un moble o trasto vell trucava a un telèfon, avisava que el deixaria a la porta de casa seva, i els serveis municipals el recollien en menys de 24 hores. La realitat era que només un 3% de la ciutadania feia servir aquest servei. Els veïns acostumaven a deixar els mobles al carrer, a peu de contenidor, sense avís. Els serveis de neteja recollien diàriament  molts quilos de mobles. Era el paracetamol que ens feia aparentar que al carrer no hi havia mobles, que érem una ciutat cívica. 

Des de feia ja força mesos, el nombre de quilos de mobles i trastos vells recollits a qualsevol lloc i hora, anava en augment, fins a uns valors de difícil gestió. La figura 1 mostra el nombre de kg mensuals de mobles recollits a l’espai públic en el període 2016 a 2018. 

Figura 1. Massa de mobles (en quilograms) recollits mensualment pel serveis de recollida de residus i neteja municipal els anys 2016, 2017 i 2018. 

El nou sistema de recollida de mobles posat en marxa l’abril del 2017 té dos objectius bàsics. En primer lloc, coresponsabilitzar la ciutadania de la neteja dels carrers, i en segon, facilitar a la ciutadania el desfer-se dels mobles d’una forma cívica i educada, fomentant el civisme. Un ciutadà que es vulgui desfer d’un moble vell té dues opcions: deixar-lo a la porta de casa seva, al carrer, el vespre assignat segons els barri on visqui (5 dies, 5 zones), perquè així l’endemà els serveis de neteja el recullin. Es tracta d’un sistema de recollida porta a porta, però d’un dia determinat. Si li és urgent desfer-se’n, pot portar-lo a la deixalleria municipal, on de forma gratuïta l’hi acceptaran. Però el que no pot fer de cap manera és abandonar-lo al carrer, a qualsevol lloc, i menys al costat dels contenidors, ja que dificulta la càrrega i descàrrega dels contenidors per part del camió d’escombraries. Si no procedeix amb aquestes regles bàsiques, les agents cíviques posaran una enganxina al moble  en qüestió, cosa que indicarà que des de l’ajuntament l’hem vist, però en no ser el dia que toca recollir, no ho farem. El moble estarà al carrer fins el dia que toqui, amb les conseqüents molèsties i malestar visual que això genera. Quan un veí no segueix les regles de convivència, perjudica la comunitat. La policia local ha obert fins a una trentena d’expedients sancionadors l’any 2018 a veïns que han deixat els mobles al carrer fora del dia assignat. 

A ningú li agrada veure acumulació de mobles al carrer. Però cal tenir una visió global de ciutat, i no parcial d’un punt concret. La figura 2 mostra el percentatge de mobles recollits de forma correcta des que es va implantar aquest model. Cada cop són més els veïns que han entès que cal ser corresponsables amb la neteja, i del 3% d’accions correctes el 2016 hem passat a una mitjana del 65% en la recollida correcta de mobles el 2018, amb puntes de fins al 70%. 

Figura 2. Percentatge de mobles recollits de forma correcta des d’abril del 2017 fins a desembre del 2018. 

És possible que a algun lector li costi de creure aquestes dades, sobretot veient alguns punts. Hi estic d’acord. Però des d’una mirada global, hem millorat. Cal que continuem treballant, i que ens conscienciem que la neteja de la ciutat no és una qüestió exclusiva de l’ajuntament. La ciutadania en som corresponsables.

Hem tret el paracetamol, i com quan passa amb els organismes vius, quan aflora una malaltia, el mateix organisme genera els anticossos suficients per a combatre-la. L’educació i el civisme són els anticossos que ens calen per a eliminar aquestes imatges poc desitjables d’acumulació de mobles en algunes zones.

Jordi Mazon

Tinent d’alcalde d’Espai Públic