Juntament amb en Fèlix, del Viladecans també tingueren plaça a la Vila Olímpica el catxer Juanma Salmeron, entrebases Quique Cortés i el pitxer esquerrà Xavi Camps de Barcelona, malauradament mort d’accident un any i mig després, anant a casa després de sortir de la caserna de Gavà on feia la mili.
Tot plegat a canvi de què?, us preguntareu. Doncs, a canvi de quasi bé res pel que fa a jugar amb el club i alguna compensació federativa o de l’ADO per als qui jugaven a la selecció. Amateurisme de totes totes, això era i és el nostre beisbol. Ja els hauria agradat, ja, de guanyar algun caleró, però aquest esport a Espanya no genera recursos que ho facin possible, per sort o per desgràcia, segons s’ho miri cadascú. A qui s’entesti a buscar contrapartides, per part d’en Josep Porcar i en Fèlix Cano li puc ben assegurar que només hi trobarà afany de superació personal en habilitats on la perfecció queda llunyíssim, companyerisme on l’acció individual i puntual és determinant, i divertiment en la vessant de distreure’s de treballs i preocupacions quotidianes, és a dir, l’essència de qualsevol joc d’equip. Però podeu afegir-hi, com a complement, la satisfacció de l’amistat en si mateixa entre companys i la satisfacció íntima de contribuir, gràcies als triomfs, a millorar l’autoestima dels viladecanencs poc coneixedors del córrer entre les bases després d’estomacar sapastrement una bola amb un bat, o els ni tan sols sabedors del plaer de fer guant amb un fill o un amic, passant-se la bola.
Però no tot són flors i violes en l’amateurisme del Club Beisbol Viladecans, també hi havia neguits i pesantors que calia suportar estoicament si es volia tenir per amiga la victòria. Explicant-vos una jornada us en podreu fer càrrec. Per jugar a Madrid, per exemple, l’expedició sortia amb autocar a quarts d’una de la matinada en la nit de dissabte a diumenge. Es parava a les set del matí a Guadalajara per esmorzar. Arribats passades les vuit al camp de La Elipa, a les nou inici de l’escalfament per al primer partit que començava a les deu i durava dues hores i mitja com a mínim. A la una del migdia, entrepà amb fruita i segon partit passades les dues. Al voltant de les sis de la tarda, després de la dutxa, pujada altre cop a l’autocar per retornar. Plat calent al voltant de les nou als afores de Saragossa i arribada a Viladecans una mica abans de les dues de la matinada ja del dilluns. En el cas del Fèlix, lleva’t abans de les cinc per anar a repartir el pa per les botigues (la seva feina). En el cas d’en Josep, lleva’t poquet més tard de les sis per entrar a treballar a les set al taller de la Ford. Per temporada, es podia anar dues vegades a Madrid, dues o tres voltes a Bilbao, tres o quatre cops a Pamplona i un parell a Saragossa, i només els acompanyants podien passar de puntetes fent una estoneta de turisme per les diferents ciutats.
Arribats al punt de guanyar disset anys seguits, tanta alegria impulsada jo diria que ens obliga, a tots plegats, a algun reconeixement envers aquests dos homenassos anomenats Fèlix Cano i Josep Porcar. Se m’acut que faríem bé d’agrair-los una mica el fet de tenir estació de tren, per exemple. No us preocupeu pel que fa a fums, cap d’ells és un poca-pena. Si algú creu que amb aquesta proposta torno a exagerar, no us preocupeu massa, els fums els podríem esbatussar responsabilitzant-los, una altra mica, dels blocs de pisos del Parc de la Marina construïts a les Parellades per integrar el tren al nucli urbà de Viladecans. Gràcies a aquests espaterrants blocs ja tothom sap on és Viladecans. “Play ball”!
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada