Aquesta piloteta que veieu a la fotografia té ja molts anys, potser més de trenta, i és un record d’una representació de l’obra Alè dels Comediants. Hi vaig anar amb en Miquel, un amic, i hi vam passar una bona estona. Sé que em va agradar molt, però de fet l’únic que en recordo és el final: l’obra s’acabava sobtadament i els actors ens feien fora de la sala a cops de pilotes com aquesta, en una acció que vaig viure com una cosa desagradable i incomprensible. En Miquel, que solia anar molt més a fons que jo, em va comentar que el final de l’espectacle era com el final de la vida. Arriba la mort i no l’esperes i et sents desarrelat i arrencat com una ceba i de vegades et fan fora del teu espai tant si vols com si no. Vaig recollir una d’aquestes pilotes, decorades com un món sencer, me la vaig endur i l’he conservada sempre a prop, com un recordatori que la mort existeix i que pot arribar ara mateix, a mi o a qualsevol de les persones que estimo. La piloteta, per cert, també ha mort, vella com era, durant el confinament, en un dels nostres jocs familiars.
Aquest mateix ha estat el tema de conversa amb el doctor Juan Carlos Trallero, a qui he entrevistat per a la revista Galilea.153. Ha estat una trobada estupenda, com podreu llegir a l’entrevista quan surti publicada, si és que aconsegueixo transmetre adequadament tot el que m’ha dit. El doctor Trallero és un especialista en cures pal·liatives i és president de la Fundació Paliaclinic que té com a objectiu facilitar que les persones i famílies sense recursos puguin ser acompanyades en tot el que això significa en el final de la vida.
Insistia el Dr. Trallero en l’obsessió de la nostra cultura per negar la mort, que ens provoca uns malsons que la major part de vegades no es corresponen amb la realitat. El procés cap a una mort serena passa per acceptar la mort com a part de la vida, pensar-hi prèviament posant paraules a la por justament per perdre-la, deixar-nos cuidar si convé, expressar les emocions, comunicar-nos amb el malalt... En definitiva, deixar espai per a l’estimació i per al misteri. Per fer-ho calen també uns professionals sanitaris ben preparats, no només per fer front als problemes tècnics de la malaltia, sinó per acompanyar el procés de la mort, i, sobretot, partir de la veritat del diagnòstic i no de la mentida o de la por, en la mesura en què la persona malalta pugui i vulgui entomar-ho. Tot aquest procés, que pot durar setmanes o mesos, és una tasca que permet anar acceptant les pèrdues que venen, alliberar-se de temes pendents, agrair tot el de bo que hem viscut i que ens envolta. És viure un dol que pot ser molt intens, però que resulta reparador. “Plores tres vegades -diu el doctor Trallero- i t’omplen d’antidepressius, com si el sofriment no pogués abordar-se d’altres maneres”. Hem d’aprendre a viure amb naturalitat la tristesa i a confiar en els altres. Em comentava també que en la seva tasca observava una gran absència d’una espiritualitat madura en moltes persones, fins i tot en les que es reconeixen com a religioses, i que aquesta és una assignatura pendent.
Grans veritats, que a aquestes alçades de la vida he pogut ja experimentar en la mort de persones molt estimades. Negar o evitar aquesta darrera etapa és perdre l’oportunitat justament de viure molt intensament una experiència que ens transforma i que ens fa anar al que és essencial.
M’ha semblat entendre que el doctor Trallero es lamentava que els esforços davant la pandèmia s’adrecen sobretot a evitar contagis, però que es desaprofita l’oportunitat de recordar-nos que som finits i vulnerables, que no tenim el control sobre la vida i que la millor manera de passar aquest trànsit és exercint l’amor amb els qui ens envolten. Coses que poden ajudar: parlar de la mort seriosament amb la gent que ens envolta encara que la veiem lluny, fer el document de voluntats anticipades o si més no expressar aquestes voluntats als qui ens envolten, escoltar i ajudar a re-cordar (fer passar pel cor) les experiències valuoses que hem viscut, treballar l’espiritualitat, cultivar la bona comunicació amb la gent que de debò ens importa... Res difícil. Però no oblidar que la mort forma part de la vida.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada