Em va saber greu quan vaig llegir aquesta notícia: “L’Església catòlica ha inscrit 3.722 immobles al seu nom sense cap títol que n’acrediti la propietat”. I em va saber greu per diversos motius.
En primer lloc perquè es formula de manera tendenciosa. Quan ho llegeixes, si no tens altres punts de referència, tendeixes a pensar que l’Església ha robat aquests immobles, sense més, i em sembla que no és el cas. I en segon lloc perquè la notícia va sortir de la Generalitat i perquè jo pensava que ERC, a diferència dels hereus de CiU (que ja són els “innombrables”, bàsicament perquè, com si fossin l’esquerra, s’han escindit tantes vegades que ja no en puc recordar tots els noms), tenia una mica més de sentit institucional.
El tema de les immatriculacions és complex (aquí en podeu trobar una explicació) i és possible que doni peu a conflictes, però justament per això s’ha d’explicar bé. Arremetre contra l’Església catòlica és barat i dona vots i, en algunes qüestions es té tota la raó. Però promoure els prejudicis mai no s’hauria de fer des de cap govern.
El registre de la propietat es va crear el 1861 i en aquell moment es va decidir que els bens històrics de l’Església no s’havien de registrar. Sí els adquirits posteriorment. Van passar 137 anys fins que el govern Aznar va decidir que aquests bens (temples i propietats de tota mena) que s’han transmès de generació en generació també s’havien de registrar. El govern Aznar va habilitar l’Església per poder immatricular (és a dir, enregistrar-ne per primera vegada la propietat, no pas adquirir-la) per certificació amb els documents disponibles. Un procés, tancat el 2015, que requeria la validació d’un registrador de la propietat que vetllés per la legitimitat de la inscripció i per observar si existien altres demandes sobre la mateixa possessió.
D’alguns d’aquests bens podia constar-ne clarament la propietat documental. En altres casos no es podia demostrar la propietat (ni de l’Església ni de ningú), encara que hi havia altra documentació que acreditava indirectament l’ús, la conservació i un llarg etcètera (cadastre, l’arxiu diocesà, arxius municipals i altres fonts històriques; també hi ha com a font documental l’inventari que van fer l’Estat espanyol i la Santa Seu el 1861 per definir les propietats de l’Església després de les desamortitzacions de 1835 i 1851). I també en alguns casos s’ha demanat el testimoni de veïns i de municipis.
No es pot dir que l’Església hagi fet aquestes operacions d’amagat. D’entrada perquè el registre de la propietat és públic i també perquè molts bisbats, com va fer el de Barcelona en el seu moment, n’han fet notes de premsa indicant fil per randa de quines propietats es tractava.
Segurament no tots els bisbats han actuat amb la mateixa transparència i és possible que alguns hagin actuat amb excés de zel o amb mala fe, com pot passar en qualsevol institució pública o privada. O que es produeixin situacions poc clares o opinables que donin peu a reclamacions molt enraonades, perquè segur que moltes propietats de l’Església al llarg dels segles han sigut d’ús públic, per dir-ho d’alguna manera. Però justament per això hi ha els mecanismes legals per recórrer-ho, com en qualsevol altre conflicte. Generalitzar sense més no ens ajuda a entendre les coses i si no les entenem bé, encara menys podrem dotar-nos de les eines adequades per evitar abusos.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada