Se celebra, a Cornellà de Llobregat, la dissetena edició del Festival Internacional de Pallassos, Memorial ‘Charlie Rivel’. La primera va tenir lloc el març de 1984. I és que el juliol de 1993 havia mort, a Sant Pere de Ribes, Charlie Rivel, de la lleva de 1896.
Aquell juliol --sempre he fet vacances el mes de juliol-- jo era a Formentera. En aquells temps els diaris barcelonins arribaven amb un dia de retard. Un amic, però, que acabava d’arribar de la Península em va passar un diari, on se suposava que jo, aleshores president del patronat municipal de cultura, esports i joventut, havia comentat la mort de Rivel i que havia dit que Cornellà li dedicaria un homenatge. Sense saber re de re del món dels pallassos, i sense haver decidit la destitució fulminant de la gent que treballava al tal Patronat, ens hi vam posar. Amb el vist-i-plau, bé que en lletra petita i dosis nul·les d’entusiasme per al projecte, del meu alcalde, i, a més, sense saber com aconseguiríem el suport econòmic per a tot plegat. Tot amb tot, aviat celebràvem la primera reunió ‘fundacional’ al menjador-taller de Can Pitarra, a favor del projecte: a més de Laureà Pàlmer, que va ser un dels motors més clars (i el que sabia de què anava això dels pallassos), Joan Brossa, Xavier Fàbregas, el Tortell Poltrona, Francesc Castellanos, el gerent del tal Patronat, i jo. Guardo la foto com a un petit tresor, en contra de les manipulacions dels que diuen ‘jo, jo, jo’ i no sé què feien, si és que feien alguna cosa, aquells dies. Ho dic perquè ben aviat, i després de l’èxit del I Festival, naixien com bolets els presumptes protagonistes d’aquella pàgina d’història local. Sort que, al cap d’uns quants anys, el professor Joan Minguet i Batllori, que va quedar integrat en l’equip municipal ‘pro Charlie Rivel’, com també l’amiga Claustre Rafart, va publicar un llibre monogràfic que desmunta el seguit de mentides institucionals que volien atribuir a d’altres sigles (polítiques) i a d’altres persones, canonitzades més tard pels alcaldes posteriors, la difícil gestió d’aquell esdeveniment.
En general, dormo bé. No ho vaig fer un grapat de setmanes d’abans d’aquell març de 1984. Si l’aspecte tècnic i de contingut va ser excel.lent --amb el suport dels savis del ram--, ¿com podíem resoldre la qüestió econòmica, tenint en compte que els pallassos que actuaven havien de cobrar cash-cash el dia de la seva actuació, per posar un exemple? En aquells moments, i en una de les pàgines més surrealistes de la meva vida, jo era del Consell d’Administració de la Caixa de Catalunya. Ho vaig ser sota la presidència dels professors Sureda i Serra i Ramoneda... i vaig plegar abans que arribessin els que s’havien de carregar l’entitat. Doncs bé: el meu primer director era Joan Bilbao, personatge polèmic, que al cap de poc temps va ser substituït. Em va veure un dia, després d’una reunió del Consell, amb cara de dubtes agònics. Li vaig explicar el perquè... i als dos dies obria un compte, amb una quantitat suficient de diners, per poder finançar aquell festival. La resta va lliscar, no sense entrebancs i entre crítiques, fins i tot de gent amiga, que em maleïa: “Amb les urgències que té una ciutat com Cornellà, ara es dediquen a perdre el temps i a fer el pallasso” (amb un ús pejoratiu del terme). Ens va ajudar, i molt, el cornellanenc de Camporells, Manuel Campo, que aleshores conduïa l’informatiu de les nits de TVE. Li havia demanat ajut... a Madrid, i, la nit abans que tot comencés, va tancar el programa amb unes paraules i unes imatges sobre el festival. (Ep! Aleshores hi havia, pràcticament, monopoli televisiu: em consta que molta gent de Cornellà va poder inclinar-se cap al sí al Festival, gràcies a allò).
Vaig posar lletra a l’himne del Festival que va musicar Roser Cabanes i que va cantar la majoria de l’alumnat de les escoles cornellanenques. Començava així:
Per capgirar-ho tot
fa falta tenir nassos...
Arreu, a la ciutat, l’element anunciador del I Festival de Pallassos era un nas de pallasso, aquell d’un Charlie Rivel –que sí, que ‘també’ havia estat amb Hitler i amb Goebbels, però a qui teníem dret a atorgar el dret a rectificar–, i fins i tot la Direcció General de Política Lingüística va editar un vocabulari en català del món dels pallassos. A vegades penso en aquell crit, que Rivel va aprendre d’una criatura que plorava, i que potser serviria per encapçalar la crònica de tot allò que esta passant al nostre país: Uuuuuuuuuuuuuuuuhhhhhh!
Ignasi Riera (Madrid)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada