Des del camí de Sant Ramon es veuen les teulades i les terrasses de Viladecans. Des d’on s’estén la vista es veu l’empremta humana. Fins i tot el mar, aquest mar enmig de terres, d’aquí el seu nom Medi Terraneum, tot i que els àrabs –tan veïns d’Espanya com Viladecans de Barcelona– li diuen el mar Intermedi. En aquest mar, el més contaminat del món –al qual els turcs li diuen mar Blanc per distingir-lo del altre mar que els llepa, el mar Negre–, més de 3.600 persones en el que va d’any han sortit a buscar-se la vida i només han trobat la mort, com si aquest mar de butxaca fos un abisme insondable d’egoisme i insolidaritat. A la foto observem un vaixell de càrrega, les mercaderies i els creuers de plaer circulen amb tota llibertat.
També veiem cel, antiga llar destinada a déus i sants, a àngels i difunts, avui propietat, no tant de la humanitat com de les companyies aèries i dels avions de guerra. Els núvols amenacen pluja, però això d’amenaçar és un parlar. En temps de sequera la pluja és un regal del cel, encara que els terrícoles descreguts ens queixem pels embussos i perquè ens oblidem el paraigua a casa.
Nosaltres tenim els peus a terra. És sota aquests sostres terrenals on s’amaga la vida de la gent. No se’ns veu. Els enormes paral·lelepípedes blancs amb balcons verdinegres sempre estan al mig, com els dijous. A la seva dreta, els sostres veïns que fan angles obtusos, baixets però pujats a un tamboret de tones de terra, són els que volen ser d’aquí a res botigues de rebaixes. El verd escàs que es barreja amb els sostres de plàstic dels hivernacles, amb els marrons de les terres ermes o acabades de llaurar, s’alegra amb el verd fosc de les pinedes. En el fons de tot, enmig de la foto, enmig de les pinedes, apareix un edifici que és una acumulació d’errors. Un edifici equivocat en un lloc equivocat.
José Luís Atienza
Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada