El divendres 30 de setembre Delit Teatre va regalar a la sala petita de l’Atrium una nit de teatre, protagonitzada per quatre noies estudiants de l’Institut Torre Roja, d’una intensitat que poques vegades se sentia en sales petites o en sales grans, en companyies amateurs o en companyies professionals. Sense exagerar, la representació de “Samarretes esteses al terrat” va ser memorable. A partir d’una excel·lent i gens fàcil selecció de textos fet per la seva directora Montserrat Tomeu funciona com una obra unitària, ja que incorpora els pics i valls dramàtics que donen coherència argumental.
Un text final sobre la condició de ser dona, d’una qualitat aclaparadora que justificava la nòmina d’autors que van prestar les paraules, des de Ramon Llull a Joan Margarit passant per Shakespeare, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Angel Guimerà o la pròpia Alba Herrojo, la jove actriu de Delit, entre d’altres.
L’obra s’havia estrenat el maig a la mateixa sala però han aprofitat el temps per quallar-la i millorar-la. La intensitat en el text necessita una pausa en la dicció, en el crit, una combinació d’entrega i control molt complicats d’assolir. Les joves actrius han donat un salt endavant des de la primavera. Enmig hi ha hagut feina –molta feina–, d’assajar i un dur treball de direcció, de corregir, d’ajustar, de polir, fins fer-les brillar com a pedres precioses. Perquè això van ser les actrius l’últim divendres de setembre, pedres precioses de l’escena de la sala petita de l’Atrium.
L’obra partia d’una excel·lent idea teatral, la roba estesa com a senyera simbòlica de la dona, el terrat com a territori de llibertat de la feminitat, on les peces de roba marcaven els girs de l’argument com petits actes, els moviments dramàtics amb cadència gairebé musical que marcava el tempo d’una simfonia de textos, de sensacions. Les peces abandonaven el fil d’estendre com grans de sorra d’un rellotge que marca el temps de l’obra.
Feia també de vestidor i cada peça era un canvi mínim, però el suficient per ser un canvi de vestuari que alhora era un canvi de paisatge escènic. Sense gairebé elements escènics podien passar de la blancor de l’alegria de la infantesa inicial a la foscor de la soledat i la pluja amb tres elements, la llum, un impermeable i una regadora.
Obria l’obra una primera escena d’una netedat blanca amb ressonàncies pictòriques com una aparició de la innocència, de la joventut i de la puresa. La dansa, lleugera i alegre, natural com els rostres dels nens en les fotografies transmetia l’alegria perduda de la pre-adolescència.
L’obra estava plena de detalls, duos inesperats, el cor final de a l’atzar agraeixo…, troballes com transformar Romeu en un saxo i fer creïble la metàfora, perquè Irene Salmerón acaronava el saxo amb tendresa d’amant, amb tendresa de Julieta, dibuixar amb una escena l’erotisme, la gelosia i la violència de Terra Baixa amb una Nekane Jaca que transmetia el dolor destructor de la culpa de la Marta, amb una Eva Pacheco que ens traspassa amb els ulls i la veu la fragilitat innocent d’Ofèlia, i una Alba Herrojo que ha creat una Colometa desgarradora que deixava el públic sense alè. Tota una força dramàtica difícil de veure en un escenari, petit o gran, amateur o professional.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada