Fa més d’un mes que tan sols penso en mudances. No només de les que tothom coneix. No només les físiques, com canviar els teus objectes d’una casa a una altra, d’una estança a una altra. També les mentals; les que et transformen; les que aconsegueixen que gairebé siguis una altra persona, que coneguis emocions en tu que no havies experimentat abans; les que et fan canviar d’opinió o de perspectiva.
El meu fill, que no fa gaire temps va marxar amb la noia que estima, es muda al costat de casa meva, aquesta que abans compartíem ell i jo. La meva vida ara és arrencar paper pintat de les parets, arreglar cisternes de lavabos, reparar esvorancs, donar d’alta el gas, substituir vidres trencats, llençar andròmines i pintar de colors el nou món que habitarà el meu fill.
En el seu futur inverteixo des d’aquest present, i la inversió en ple és a fons perdut. O, millor dit, a sac esquerdat o sense cul. Ara no veig res amb claredat, perquè ho estic vivint, perquè hauria d’allunyar-me’n en el temps per comprendre tot el que està passant. Totes aquestes mudances que han posat distància entre el meu descendent i jo. Ja les pensaré en un altre moment, quan les obres i els canvis hagin acabat. I pugui sospirar alleujada perquè una altra etapa comença. Una nova època en què espero que el meu fill i jo esborrem distàncies, recuperem el temps que s’ha perdut entre els dos.
Per als moments de transició.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada