Dones dels 60

Fa pocs anys, l’Empar Fernández i la Júlia Tardà publicaven un llibre sobre Les dones dels 60, a Cornellà. Me’l vaig llegir amb molta atenció –amb boli a la mà– perquè volia ser present a la presentació de l’obra al Castell de Cornellà. Era un llibre tan senzill i tan complex com això:  entrevistes a dones que els anys 60 havien arribat a la dita “Catalunya metropolitana” i/o a l’entorn barceloní... i que, en la majoria dels casos, havien viscut (i hi vivien encara) a Cornellà.

 Quan es posaven en marxa, la majoria des de pobles andalusos, cap a Barcelona o voltants,  eren joveníssimes. Algunes venien amb tota la família. Moltes, però, amb un germà o un cosí. I totes elles s’ho van haver de fer, amb un esforç i amb un coratge de qui es nega a morir ofegat/ofegada en un mar inhòspit. Com moltes altres noies de la seva edat. Per tant, no es consideraven ‘heroïnes’ de concurs televisiu ni persones especials. Venien amb ben  poca cosa al damunt: potser algunes amb uns quants anys d’escola primària, d’altres amb ‘paisanos’ o parents que les podien aixoplugar, sense recursos econòmics per sobreviure, passades les primeres setmanes,  amb referències personals també poc segures i amb la necessitat urgent de posar-se a treballar... en un país –en una societat– on tot els resultava nou, desconegut, així com en un marc polític i social que ajudava ben poc a qui gosés exigir re de re: és a dir, justícia, dret a l’habitatge, marcs associatius, assessorament públic, garanties socials. Ni des del lloc d’origen ni des del punt d’arribada.

Tot i que per raons d’ofici m’he passat la vida llegint, m’adono, quan reviso el meu quadern de notes d’aleshores, que havia d’interrompre la lectura d’un text  pla, fàcil, sense entrebancs sintàctics, sense giragonses de pensament entremaliat perquè no suportava l’angúnia que m’omplia el cor i els ulls i el cervell de basardes encadenades. I això que no hi havia aventures cridaneres, dignes de reportatges periodístics i/o radiofònics. Però no podia deixar de pensar: “¿Com s’ho van fer per sortir-se’n? ¿Deuen tenir bosses de ràbia al cor per les injustícies, potser ‘en lletra petita’, que van haver de suportar?”  No, no era així. Ben al contrari: tal com havien dit a qui les entrevistava, per muntar el llibre, com pels comentaris en veu alta, entre ironies i nostàlgies i picardies i dosis insignificants de mala llet, el dia de la presentació... et treies el barret (ep!, expressió metafòrica, que mai no n’he portat de barret) davant el valor humà esmerçat, en jornades de feina i feina i feina amb poques hores de lleure i amb més poques encara per poder apuntar-se, per exemple, a una escola d’adults, abans d’aconseguir una certa estabilitat.

Recomano a qui m’escolti que multipliqui aquests treballs: contra la glacialitat de les estadístiques oficials, la lletra petita de tanta despesa humana ens ajudarà a valorar més el nostre entorn social. I ens permetrà llençar al foc purificador els menysteniments de qui elabora dogmes sagrats sobre la societat catalana, amb paraules grosses, dogmàtiques, carregades de consignes a l’hora de dir qui és qui en aquesta ‘Catalunya triomfant’ –no n’estic segur que ho sigui, però ho diu l’himne– que aspira, legítimament, a tenir un futur col·lectiu més digne, d’acord amb les aspiracions que d’altres consideren forassenyades. I que jo no voldria utòpiques perquè  ‘Utopia’ és un neologisme grec que vol dir ‘Enlloc’. I el premi que es mereixen, si més no les dones del 60 de la nostra comarca baixllobregatina, per estricta justícia, és que el nostre arribi a ser un país com cal, on la ciutadania tingui el dret a viure amb decència i a decidir el seu futur, amb garanties de Justícia, a l’engròs i a la menuda, garanties que tant enyorem i que tan orfes ens fan sentir.   

Ignasi Riera