Cadascú de nosaltres tenim una opinió més o menys precisa sobre què ens hauria agradat que hagués passat en el procés d’investidura en el parlament sorgit de les eleccions espanyoles del passat 20 de desembre. I també tenim uns opinió més o menys formada dels motius pels quals no s’ha aconseguit investir un president del govern i de quins partits han actuat de manera més correcta i quins menys. Igualment, en el rerefons, tots recordem també les dificultats, en aquest cas resoltes a l’últim minut, per elegir president de la Generalitat de Catalunya.
No és un bon senyal, certament, tot això que ha passat. I no ens fa cap gràcia veure com ara caldrà tornar a votar el proper 26 de juny, sense garanties, d’altra banda, que aquest nou vot sí que permeti aquest cop elegir president del govern. Encara que, en el fons, tots estiguem força convençuts que ara els partits se sentiran molt més obligats a aconseguir desbloquejar la situació, de la manera que sigui.
No és un bon senyal. I és que sembla que, com més va, més es radicalitzen les qüestions que ens diferencien i més costa buscar formes d’acostament, de pacte. I més forts es fan també els interessos i les ambicions personals o de grup, revestides, això sí, de defensa dels interessos col·lectius.
Pot semblar inútil i ingenu, però des d’aquesta revista ens agradaria demanar a tots els responsables polítics un esforç per aturar-se a pensar què pot ser realment millor per a la gent, i teixir acords en què, amb mirada honesta, des dels diversos anàlisis i punts de vista, i segons la voluntat dels ciutadans manifestada a les urnes, s’intenti buscar allò que més felicitat i benestar pot portar al conjunt de la població. I és que, de fet, la funció de la política i dels polítics és precisament aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada