La música de les seves veus inunda l’espai. La mare i el fill canten mentre el seu passeig des del gran arbre centenari conegut els va conduint al seu destí. Junts no tenen por, i ella està segura d’arribar on desitja. L’arbre de les pomes els acomiada amb la seva olor dolça i s’alegra d’haver pogut comptar uns instants amb uns acompanyants tan ben avinguts.
Durant el seu camí, cap dels dos no s’apressa, no s’angoixa o no gaudeix del recorregut. Al contrari: ella és feliç de tenir el seu petit al seu costat, i ell se sent junt a la millor representant de la seva protecció quotidiana. El món no té zones fosques i el color, qualsevol color, els envolta amb la seva bellesa, amb la seva harmonia. Els ocells piulen, volen ràpid, i els núvols juganers pinten el cel de blau i blanc.
El trajecte cap a la casa de teulada vermella ja s’acaba. La veuen just davant d’ells. El fum de la xemeneia fa flaire de fruites al forn, de rostit de carn amb saborosa salsa, de brou deliciós de verdures, de cafè acabat de moldre i de pa torrat. El fum fa olor de llar.
El nen no sap si mai n’han tingut, d’això… una llar? - Què és una llar? -pregunta l’infant a la seva mare-. Una llar -respon ella- és qualsevol lloc on som tu i jo, estimat.
- Llavors, per què anem a viure ara en aquesta casa de portes i finestres verdes?
- Perquè m’han explicat que els qui han habitat entre les seves parets mai de la vida no se separen. Encara que estiguin a quilòmetres de distància, segueixen units. Malgrat que mai no es vegin, sempre es recorden. No poden oblidar-se els uns dels altres.
El petit s’estranya:
- Mama, si tu i jo hem estat cada dia junts des que vaig néixer. Això m’havies dit tu…
- Algun dia, amoret meu, començaràs a separar-te de mi -li diu sa mare.
El fill no la creu, nega amb el cap, amb els ulls, amb les mans.
-No em cal viure en aquesta casa embruixada amb tu. Encara que, com tu creus, algun dia me’n vagi, seré al teu costat fins al final.
Ella somriu escoltant la seguretat del nen. Sap que tresoreja des del principi, des d’ara mateix, en cada moment, cada paraula del seu fill, cada gest, cada mirada. Com la formiga que treballa tot l’alegre estiu per comptar amb prou provisions per a tot l’hivern dur que vindrà.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada