Enric Pubill

Ha mort l’Enric Pubill, president de l’associació catalana d’expresos polítics.

Va morir ahir, a l’AVE, quan tornava a Barcelona. El dia abans, 28 de març,  aniversari de la mort, el 1942, a la presó d’Alacant, de Miguel Hernández, havia assistit a l’estrena a Madrid de l’obra de teatre ‘A voz ahogada’, muntatge d’Ivan Campillo, a partir de la representació clandestina que havien fet els presos polítics a la presó de Burgos, per iniciativa de Marcos Ana, Enric Pubill i Lluís Martí Bielsa. Els Pubill-Bielsa eren a la sala del ‘Teatro del Barrio’ (c. Zurita 20, al barri madrileny de Lavapiés), i tots dos van parlar a l’acte de presentació. La sala era plena de gom a gom.  I l’acte, que va comptar amb l’actuació del cor dels ‘Iaioflautes’, dirigit per Jorge Sarraute, va ser també un homenatge a Marcos Ana: Antònia Jover va llegir-nos una carta d’homenatge al poeta  Fernando Macarro, conegut amb el nom de Marcos Ana (els noms dels seus pares), i que ha estat el pres que més anys havia passat en una presó franquista.

Enric Pubill Arnó, nascut a Barcelona el 1930, va estar empresonat onze anys. Recorda tothora personatges sinistres com el ‘Comisario’ Polo i els tres germans Creix. Quan va sortir de la presó es va convertir, malgrat el pes feixuc de la clandestinitat imposada, en un dels actius de la lluita antifranquista, des del  PSUC i des la presència en diverses plataformes.  La publicació ‘Catalunya Resistent’, butlletí interior de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics i dels Resistents Antifeixistes, membres de la FIR, del qual acaba d’aparèixer el número 86, demostra el ventall d’interessos dels ‘Pubills i companyia’, que van molt més enllà de la nostàlgia, altrament legítima.  Una altra mostra d’aquest fil roig de pensament i d’actuació queda palès al llibre Memòria de la negra nit, que recull el relat  --enregistrat a cada un i a cada una dels protagonistes--  tant dels records d’aquelles presons sinistres com de la capacitat solidària, dins i fora de la presó, de les moltes persones que se sentien vexats per un règim macabre.

Paraules d’Enric Pubill:  “El temps corre i els que quedem vius desapareixerem. Quan això passi, desapareixerà un fragment de la història del nostre país”. I encara: “Deixem la Guerra Civil, de la qual ja s’ha parlat molt, i parlem dels 40 anys de tortures, d’assassinats, de repressió, de misèria, dels morts que encara queden a les cunetes”.

El ‘Teatro del barrio’ es defineix com a ‘plataforma artística, política y cultural creada en el 2014. Proyecto que pone en valor la función del teatro como instrumento de transformación social para el siglo XXI’. 

Ignasi Riera 

(Madrid, 30 de març de 2017)