En realitat aquest espectacle no va dedicat a nosaltres, sinó que és com una festa major de les d’abans, quan les noies estrenaven vestit perquè els nois brunzissin com a mosques al seu voltant. Com a insectes, un nom que sembla un insult, però si els substituïm pel seu nom científic és pitjor encara. La ciència, quan bateja empitjora els noms amb què bategen els analfabets, que són els qui parlant han creat l’idioma. On diem abelles, ells posen himenòpters, on diem papallones, ells posen lepidòpters. Aquesta posada de gala de verd i grana, de colors ecosocialistes, és una insinuació sexual que crida els insectes pel seu nom de pila oferint els seus estams i els seus estigmes a una orgia de pol·len. Ja ho deia Pablo Neruda, tan ràpid en el vers com en empunyar les eines de l’amor, Quiero hacer contigo lo que la primavera hace con los cerezos.
Una cosa semblant pensaria Marcel Proust quan va titular un dels llibres que componen “A la recerca del temps perdut” com “A l’ombra de les noies en flor.” La flor sempre ha estat símbol de virginitat femenina per als poetes masculins, i amb la desfloració la dona perdia l’honra, a més dels pètals, tot el contrari que l’home, que en desflorar-se accedia amb honor als temples de la masculinitat demostrada. En el fons, la poesia de l’amor galant sempre ha tingut més de competició entre homes que d’acoblament amb la sensibilitat femenina, com si l’enamorament fos més cosa de l’art de la guerra de Sun Tzu que de la trobada de dos éssers amb ànimes i cossos que es complementen.
Nosaltres hem perdut de vista el camp i el cel, el calendari viu de les estacions, hem perdut de vista les flors que donen fruit, perquè per a nosaltres les fruites neixen i maduren en les caixes dels supermercats. Els japonesos fan de la floració dels cirerers seu paisatge nacional, fins i tot tenen una paraula, “hanami”, per a l’acte de contemplació dels cirerers en flor. Les flors en els cirerers són com roba íntima de núvols de cotó dolç en els cossos nus de les branques. Són flors a pèl, sense res a sota, perquè al contrari que els arbres de la foto, les fulles apareixen més tard, com si arribessin a la primavera en un altre autobús.
Les flors blanques del camí tenen el desordre dels pobres que no tenen on caure vius. Els arbres florits d’un roig encès estan en fila, ordenats en perfecte estat de revista. Els solcs els fan passadís d’honor en els suaus turons. Al lluny semblen un exèrcit de soldats d’una superproducció xinesa, que no estalvia en extres, o les làmines d’un xilòfon que tocarà només una de les quatre estacions de Vivaldi: la primavera.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada