El més passat, un home que tenia per nom Salvador Gabarró, morí. Jo no el coneixia personalment sinó de llegir-ne als diaris o perquè d’ell me n’explicava gent que l’hagué de patir.
A ulls de tothom acostumava a presentar-se amb un mig somriure de diplomàtic. A mi, però, que no el coneixia sinó pels fets, el somriure dels retrats sempre em semblà més cínic que subtil.
Era enginyer i entrà a treballar com a Cap de Producció a Roca Radiadors, l’any 1969. Un parell d’anys després ja n’era Director General. La majoria dels hereus d’aquella empresa familiar, creadora de riquesa, vinguda de Manlleu ara fa cent anys, entossudida a fer que no patíssim fred i defequéssim higiènicament bé, i de passada omplir la bossa familiar sense passar mai per l’especulativa Borsa de Valors, havien decidit que a ells, de Can Roca, ja només els interessava el compte de resultats i els dividends. I el triaren a ell. Un home que tenia al cap dues idees fonamentals, i no gaires més: disciplina-disciplina-disciplina i producció-producció-producció.
Per aconseguir dividends i créixer per fer-ne més, el que calia era cosa d’eliminar tot el paternalisme heretat dels fundadors, minvar els guanys de les lluites obreres i fer-se amic d’algun “americano” que hi posés capital amb el mateix afany engalipador. Tal dit tal fet.
–Benvinguts senyors de l’Standar, veureu si en farem de calers plegats!
Estrenà el seu tremp amb la vaga d’un mes de l’any 1971, no deixant que els que feien la feina i omplien la bossa dels amos en traguessin cap profit, tot i que fins el bisbe Capmany donava la raó als treballadors. Els tenim massa ben acostumats, deia el Salvador. A poc a poquet, doncs, perquè l’americano estigués satisfet i els altres ho poguéssim engolir, pair i desembotir bé: adéu Poblat Roca, adéu Gavà, adéu Can Sellares, adéu Hospital... adéu Celestino, i adéu Andreu.
Li arriben, caient-nos al damunt, els anys 74 i 75: la crisi.
Cap problema! És cosa d’estoc i sous, diu el Salvador. Altre cop, dit i fet. Entre el març de 1976 i març de 1977, quaranta dies de vaga per començar i noranta-cinc per acabar (malgrat hi ha qui només recorda la segona tongada), cent quaranta-cinc dies “of course”. Res de negociar, que és de dèbils! Ara, és cosa de disciplina i fer escagarrinar l’americà. L’americà, que no entenia prou l’espanyol i menys el català, m’agafa un miserere, i apa:
– ”Goodbye, mister Chance”. Gràcies per la seva inestimable inversió.
Acabada la vaga, recuperades totes les accions i deixats els estocs al límit adient, tornava a ser l’hora de la producció i començar a conquerir món sense que ningú fes la guitza; i com a cirereta del pastís victoriós i perquè tothom tingués clar la seva fermesa, només havia de fer una mica el ronso, pledejant, a l’hora de pagar impostos a l’Ajuntament d’en Parellada i al nou Ajuntament, democràticament escollit, d’en Masgrau, i fer-nos pagar la solidaritat. De bell nou, tal dit tal fet.
Sense gaires més pretensions empresarials, perquè ni a la sola de la sabata del senyor Pere Duran Farell arribava, l’home es jubilà l’any 2000 en fer els 65 anys. Poc abans, però, el Salvador, ja “rei dels bidets”, dugué a terme una de les seves, per deixar ben contents els amos i plegar. Llançà una OPA contra la suïssa “Keramik Laufen” (perquè allà, als Alps, entrant el segle XXI, ja en tenien prou essent un paradís fiscal) i convertí Roca en la segona empresa mundial productora de cagadores. Ara diuen que ja ha fet el cim. Això sí, la vella fàbrica nostra esdevenia, a poc a poquet, solar ple de silenci paorós i d’envans sense sentit.
Amb aquest majestuós “currículum” vital, no és d’estranyar que en Vilarasau i en Fainé (Caixa de Pensions), prohoms d’unes finances que ara ho son tot i més, veient-lo avorrit al Cercle d’Economia llegint tebeos com diu que deien que feia, li diguessin quelcom semblant a això:
– Mira noi, en Pere Duran és mort, i ben mort, gràcies a Déu, necessitem dur a la cartera una altra gran empresa energètica, a més a més de tenir-hi la Repsol que ja posseïm. Agafa Gas Natural, la poses en solfa i fes-nos una electro-gasista o gasisto-elèctrica a l’engròs, com vulguis, de passada tindràs un sofà nou per estrenar al Consell de la Caixa.
A bodes em convides, que això és lo meu, de segur que pensà en Salvador. L’home intentà la fusió de Gas Natural amb Endesa, (opció electro-gasista), que fracassà per allò de tothom sabut “Endesa!?, alemana antes que catalana, por supuesto!”, o italiana, que així la remataren. Però, li acabaren permetent una fusió de menys volada amb Unión Fenosa, “pa que no se diga” (opció gasisto-elèctrica). I apa, tornem-hi que no ha estat res, a fer-se més gran “opejant” qualsevol despistat d’Amèrica Llatina –i La Caixa contenta, ves– perquè hi ha molt a xuclar encara, per més gent que es mori de fred, abans el país no es posi a aprofitar el sol que l’escalfa; que en tenim massa i és massa barat.
En Fainé, l’endemà de mort en Gavarró, en féu un panegíric als diaris. El feia mereixedor d’adjectivar-lo com a “català universal” per la seva feina al món dels inodors i els gasos. Dubto que Viladecans s’empassi mai píndola semblant recordant els anys 1971 i 1976 i el que hem de pagar a dia d’avui per la llum. Però venint la proposta del pròcer Fainé que és qui posà i substituí Gabarró en els seus darrers quefers, i per tant només en feia autobombo, estic segur que el “rei dels bidets” no tindrà mai aquest honor. En lloc de ventar-nos qui no s’ho mereix, més li valdria a en Fainé mirar que no se li mori ningú més de fred, com morí la senyora de Reus mentre en Gabarró se li moria de càncer, i mirar més el sol com a font energètica de la que en podríem ser avantguardistes si tinguéssim empresaris com Duran Farell, per exemple. O també, ara que ja no exerceix de banquer (sic), i li agrada ventar-se al diari, on es pot publicar qualsevol llufa, ens podria explicar de manera creïble com ha desaparegut el sistema de Caixes d’Estalvis a Catalunya i Espanya, en favor de la Banca, essent-ne ell el capdavanter. Perquè aquesta és una altra...
Això sí. Posats a ser escatològics, al cel sigui en Gabarró!. Descansi en pau. Amén. I oblidarem la tieta... la, la, la. Roca ha entrat en l’era dels inodors intel·ligents i qui tingui calés ja no haurà d’embrutar-se les mans en el futur. Visca la comuna 4.0!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada