dissabte, 15 d’abril del 2017

Reflexions d’un exregidor (1)

El 30 de març va ser el meu últim ple municipal. He tingut la sort de poder triar el moment de deixar de ser regidor del nostre ajuntament. Ha coincidit amb el moment en què més de gust em trobava, però la política sempre l’he entès amb una component de vocació, d’afició, de passió, però també de sacrifici. No tinc gens clar on anem però sí que tinc molt clar d’on venim, d’on vinc, de gent anònima i senzilla que defensava els seus drets i les seves idees, a risc, no de seure en un ple municipal, sinó de seure en una llitera d’una cel·la de la presó Model.

Per això, en renunciar per no caure en el perill, o en la temptació, de ser un dic per a noves energies de canvi, volia fer un gest simbòlic també per a tota aquesta gent –la majoria ja només viu en la memòria dels que els vam conèixer i en les fotos del Muns– que no ha estat regidor, ni alcalde, ni parlamentari ni ministre, de que sabem acceptar i sabem renunciar. Un gest voluntari però no indolor, per què no reconèixer-ho.

Com diuen els francesos, que acostumen a tenir una frase a mida per a cada cosa de la vida, dir adéu és morir una mica. El dolor de deixar enrere coses que t’agrada fer no deixa de ser un mal de mentides si ho comparem amb el de ser acomiadat per organitzar una aturada per demanar unes botes per no anar amb els peus gelats les vuit hores del torn, o acabar amb el cos ple de blaus en una comissaria per repartir papers cicloestilats on es llegia amb lletres majúscules d’una màquina d’escriure en la qual fallava la tecla de la A,  llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Abans, les forces de l’ordre et detenien per aquesta mena de raons, per fer política, a les que ara et saluden com si fossis una autoritat. Un polític no s’ho hauria de creure gens això de ser autoritat. Cal sentir-se abans que res i sobretot servidor públic, al servei de la gent, perquè som nomenats per la gent. Aquesta és la teva millor autoritat, la gent a la qual intentes representar. El teu major perill, oblidar-te d’això.

Sense ànim de donar lliçons, he intentat practicar una virtut que cotitza a la baixa, la humilitat. Potser no serveix per guanyar eleccions, però sí per tractar la gent, per sentir-te proper. Sentir-te proper vol dir acostar-te, baixar-te de la tarima i enamorar-te del que fa la gent del teu poble, des del nord fins al sud, des de l’est a l’oest del nostre mapa municipal. Com que als polítics ens queda la paraula, usar-la per parlar de la gent que fa coses, de l’esforç que costa fer el que fan, sense intentar treure pit sobre alguna cosa que es paga amb el pressupost municipal. Compartir el seu temps amb ganes de compartir-lo, intentar formar part d’ell com un més.

Ajuntament ve d’ajuntar. Que la gent s’ajunti és el que ens converteix en societat perquè ajuntar-nos ens fa sortir al carrer i trobar-nos, ampliar el nostre cercle de relació. Que s’ajuntin per cantar o sentir cantar, per tocar música o per escoltar-la, per pintar o per anar a una exposició, per parlar sobre el que llegeixen, per fer o veure teatre, per fer boixets, per ballar, per menjar, per parlar d’ermites o de sexe tàntric, és crear ecosistema on creixi la convivència i el coneixement.

La cultura en els seus diferents esglaons és el foc que escalfa la vida comunitària. La condició indispensable per avançar és estimar el que tenim aquí mateix. Estimar-nos més, a partir del que som i a partir del que tenim.

José Luis Atienza