… És difícil de seguir per causa del trànsit, però amb atenció se la veurà pujar per la roda de l’autobús estacionat a la cantonada i que du al port. Allà baixa per la mitja de niló vidre de la passatgera més rossa…
En ple descens per la cama de la dona, la línia s’atura per reflexionar. És només un moment. Pren embranzida i es llança a la recerca de pau. Sap que la calma és darrere de l’enorme pineda centenària, i cap allà s’encamina, tota ella apressada. Recorre el sòl sorrenc, emmarcat de matolls sota els arbres perennes. A voltes, el terra s’enfonsa un xic sota el seu pes… No hi ha perill. Tan sols ha de continuar el seu camí. Un camí que condueix a la formosa platja solitària, de sorra blanca, sense obstacles arquitectònics entre el mar, la vella pineda i les dunes que protegeixen la flora de l’indret.
La ratlla no vol que es dispersin les lletres que la componen i les crida a l’ordre. Frisa per arribar a la mateixa vora de l’aigua tranquil·la, desproveïda d’onades, com si fos un vaixell embarrancat que desitja deslliurar-s’hi i solcar de nou el Gran Blau. La línia segueix la seva cursa de la pressa i, a la vegada, de la descoberta.
De sobte, la llum del sol que es reflecteix a la superfície l’enlluerna. I la primera onada del matí besa, amb cura i, és clar, per sorpresa, els seus contorns. La línia, satisfeta, somriu i es llança a l’aigua com si no vingués l’endemà. Ha arribat, per fi, al seu destí esperat.
Vagi com un petit homenatge a l’escriptor Julio Cortázar i el seu microrelat “Las líneas de la mano” “Historias de cronopios y de famas”, 1962)
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada