Assaltar els cels

La pinya no té forma de pinya. Des de dalt sembla un remolí multicolor de braços que s’ajunten, o una enorme roda de carro on els radis són músculs humans enllaçats pel convenciment que la unió fa la força. És la plaça de la vila, perquè reconeixem el seu paisatge i el rètol de la pastisseria bomboneria Forn de la Plaça, i perquè l’hàbitat dels castells que es carreguen i descarreguen sempre ha estat la plaça del poble, el cor de la ciutat. Allà on habita l’ànima de la història de la gent i els carrers,  allà on se sumen passat, present i futur.

Porten camisa verda de l’esperança i han pujat sis pisos de tres persones per planta. Han fet un 3 de 6. En l’últim terç del castell hi ha el pom de dalt, des de baix cap a dalt amb els dosos, l’acotxador i l’enxaneta. Els primers tres castellers que veiem –aquells on creixen raïms de dits al voltant de les seves cames, tensades per desenes de mans–, tenen els peus descalços recolzats en unes espatlles que no veiem, que són el cor de la pinya i que suporten com l’atles el pes del món d’aquest tres de sis. Com a la vida, els que més aporten, els que més aguanten, són els que no es veuen.

Encara que no les sentim sonen les gralles i el timbal. Els dos grallers porten un jersei amb el verd de la colla castellera i el timbal una samarreta groga com de mamutaire o de defensor de l’ensenyament públic. Els castells estarien incomplets sense aquesta banda sonora de la cultura popular, que porta aromes de ball de gegants i capgrossos i d’alegres cercaviles, a més d’indicar amb la seva música les diferents fases de la càrrega. A la foto sona l’aleta perquè l’enxaneta ha vençut les dificultats i ha aconseguit arribar al cim i aixecar el braç cap al cel. És un so dolç per a les espatlles dels castellers perquè indica l’alegria d’haver aconseguit carregar el 3 de 6 i l’alleujament de començar a descarregar el castell de castellers i les espatlles de pes.

Els castells són dels pocs elements de les cultura popular on el seu component, al marge de l’habilitat i la pràctica, és la solidaritat. O sigui, que funcionen de manera oposada a com ho fa la societat. Els més forts estan a baix i els més febles amunt, i s’ajunten totes les mans per fer que els que tenen menys pes, els que tenen menys força, puguin pujar a espatlles dels que poden més, assaltar els cels i fer un pilar per entrar a l’ajuntament pel balcó.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza