La història dels cinemes a Viladecans és la trista història del Cinema Paradiso però despullat de qualsevol consol poètic. Quan jo vaig arribar a Viladecans a mitjans de l'any 1957 hi havia tres cinemes, el cinema vell, que compartia urinaris amb el Bar Mateu, el cinema de les columnes i el Sentru, que recordo que costava dues pessetes, el preu d'un diari, si tenies el val de descompte per anar a doctrina, per complir amb la trilogia dominical a missa, a doctrina i al sentru. Després va arribar el cinema Avinguda que es va estrenar amb Los Diez Mandamientos i la pantalla panoràmica. La televisió els va anar tancant en lenta agonia, l'últim a desaparèixer va ser el cinema Avinguda, mentre que Gavà conservava el seu cinema Maragall, actualment reconvertit en teatre municipal.
L'últim cinema se'n va anar sense èpica ni pena ni glòria, com se’n van anar les sessions de tarda a la televisió, amb els clàssics d'aventures de l'edat d'or del cinema. Tornaria al cinema a Viladecans per un curt quinquenni. El 23 de juliol de 1997 es va signar un conveni entre l'ajuntament de Viladecans i el Grup Lauren Exhibició SL, pel qual es va cedir a l'empresa durant cinquanta anys un dret de superfície per a la construcció, instal·lació i explotació d'un edifici singular destinat a multisales, amb serveis complementaris, que més tard serien serveis docents. Una cosa es dir i una altra fer, els projectors no van il·luminar les pantalles fins onze anys més tard, el març del 2008. Deu multisales que van tenir arrencada de cavall i frenada de ruc. Va començar amb força, però va anar decaient. Moltes tardes i nits algunes sales projectaven pel·lícules per a espectadors que es podien comptar amb els dits de la mà. Algunes estrenes s'anunciaven i després no arribaven. Al final les sales es van quedar a les fosques en horari de cinema laborable al març del 2013 i a les fosques segueixen. Diuen que ara són naus buides sense projectors, sense butaques, sense una pel·lícula que portar-nos a la boca.
Mentre Lauren Films se n'anava en orris ofegada pels deutes i els nostres cinemes quedaven en mans de bancs de nom estranger i de l'Institut Català de Finances, les sales de cinema vivien malament Internet i la crisi econòmica. A Barcelona queien com mosques, l’Alexis, l’Alexandra, el Fantasio, el Tivoli, el Novetats, l’Urgell, el Coliseum i un llarg etcètera van passar a engrossir la llista de cadàvers excel·lents en blanc i negre i technicolor.
En qualsevol cas tornem a ser una ciutat sense cinema, al marge dels esforçats joves de Séptima Avenida o del cinema a l'aire lliure dels estius municipals. Mirem amb enveja els multicines de Gavà, de l'Ànec Blau, i se'ns cau la bava als cinèfils amb els projectes alternatius del Metropol de Castelldefels, del CineBaix de Sant Feliu o del Cinema Capri del Prat.
A Viladecans és difícil que surti a flotació qualsevol projecte amb els antics multicinemes perquè el pes de la pedra del deute bancari, amb l'Institut de Finances al capdavant, acaba amb les bones intencions en el fons del mar de la xequera sense fons. Tenir una coalició de bancs governant les sales de l’antic cinema o l’Institut de Finances ajuda o seguirem castigats sense cinema. Mentrestant l'esperança més consistent és un cineclub al Sentru en fase larvària que esperem que abans de sis mesos es converteixi en cinematogràfica papallona.
José Luis Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada