Quan el català no mola

Ho deia una mestra fa ja un cert temps a TV3, quan es va començar a crear l’alarma sobre el futur de la llengua entre els adolescents i els joves: “És que, ara, el català no mola”. Darrerament, aquesta percepció s’ha agreujat i es constata un greu descens de l’ús de la llengua en els darrers deu anys. ¿I què podem fer, doncs?

És clar que des de Madrid uns grans entusiasmes per potenciar el català no els trobarem. Més aviat el contrari. Per tant, em permetré algunes reflexions sobre el que ens toca fer a nosaltres. I incloc entre el que ens toca fer a nosaltres la recerca d’estímuls perquè a Madrid canviïn la perspectiva. Aquí ho teniu:

1.       Em resulta molt sorprenent que hagi estat precisament al final d’aquesta dècada processista que acabem de passar quan es constati aquest important descens del català. Tanta campanya exaltant Catalunya i el seu futur independent, i mentrestant ningú no es preocupava pel futur de la llengua. ¿Com és possible tanta ineficiència? ¿Què els interessa, realment, als nostres governants?

2.       Els nostres governants, a més de no fer res eficaç per a la promoció de la llengua, l’han polititzat, l’han burocratitzat i l’han fet antipàtica per a una bona part de la població. Han associat el fet de parlar català amb el fet de voler la independència. I han deixat entendre que en el futur tothom haurà de parlar català tant si vol com si no vol. I han menyspreat profundament tot el que soni a Espanya i a espanyol. I aquest còctel ha allunyat molta gent. Quina diferència amb els anys 80!

3.       Més enllà dels governants pròpiament dits, crec que també fan molt de mal entitats com la Plataforma per la Llengua, amb aquest eslògan que no queda clar què vol dir però que almenys a mi em provoca una gran prevenció: “Volem viure plenament en català!”. O el manifest Koiné. O l’espai que es dona als mitjans públics de comunicació als talibans de la causa. O les sobreactuacions amb aquesta infermera ximpleta de la Vall d’Hebron.

4.       La base imprescindible per promoure el català és recuperar els acords dels anys 80. Que el català pugui ser vist com una cosa de tots. El pacte pel català que es va signar l’any passat, que inclou independentistes, PSC i Comuns, ha de ser el lloc de treball on es decideixin els passos a fer. I a veure si tots plegats són capaços de deixar de pensar en les seves necessitats electorals i comencen a pensar en el bé de la llengua catalana.

5.       El món educatiu és preocupant. Però les coses no s’arreglen amb crides més o menys esverades. Per començar, ¿per què no es fa un estudi ben fet de la situació dintre les aules? Quins percentatges d’ensenyament es fan en una llengua o en una altra, i no en general, sinó segons les zones, segons la llengua de l’alumnat i de les famílies... Potser així podríem parlar millor del poc sentit que té això del 25 per cent, per exemple.

6.       El tema dels adolescents i els joves necessita molta atenció. Jo no hi entenc gens, però, per exemple, em sembla que dedicar diners a potenciar la indústria dels videojocs en català i altres instruments semblants seria molt necessari. Deixeu-m’ho dir: si en comptes de dedicar-se a crear suposades estructures d’estat els nostres governants s’haguessin dedicat a coses d’aquestes, doncs potser tot plegat ens hauria anat millor.

7.       També cal reivindicar una TV3 més atenta a la cultura catalana i no tant a l’agitació i propaganda independentista. Ara es nota que les coses comencen a millorar respecte a l’embafadora propaganda indepe que patíem abans. Però el que no es veu per enlloc, encara, és una més gran atenció a la cultura catalana, i un més gran interès perquè el català de TV3 sigui correcte. Per exemple, que hi hagi un grup de lingüistes que mirin tots els programes i vagin anotant els errors que hi apareixen, per transmetre’ls als respectius locutors i col·laboradors. I incloent-hi l’atenció a la fonètica.

8.       Amb el procés, hem perdut Òmnium Cultural, que ha passat a ser una entitat dedicada a la lluita per la independència, i no tenim cap entitat dedicada a la llengua i la cultura catalanes des de la transversalitat, on ens hi puguem sentit bé tots aquells que estimem la nostra llengua i la nostra cultura i que, des d’aquesta perspectiva, pensi i promogui iniciatives per potenciar-les. Quan els ànims s’hagin calmat una mica més, algú s’haurà de plantejar crear-la.

9.       I amb tot això, des de la transversalitat, caldrà empènyer el govern espanyol de cara a la visibilització i potenciació de la llengua catalana i les altres llengües de l’estat.

Josep Lligadas Vendrell