És
l’entrada a una exposició
de Jaume Plensa: un teló que s’assembla a una cortina de dutxa,
encara que s’aparta com les velles cortines de canonet, quan barraven el pas a
les mosques. Aquelles que, en passar, feien so de maraques. Aquí no és el cas:
hi ha tires de lletres majúscules, que semblen embalsamades en Letraset. Són
lletres analfabetes que no formen paraules, que hi són per fer bonic i no per
dir res, com les antigues hostesses de les carreres ciclistes. Són lletres
incapaces de prendre la paraula.
Estèrils,
sense llavor per arrelar i fer florir idees.
Al
fons es pot veure un bust amb els ulls tancats i una mà que ens demana callar, La
poesia del silencio és el títol de l’exposició. Podria
ser el lema de l’anunci d’un perfum, perquè el nas té les fosses obertes de bat
a bat, encara que les parpelles ceguen els ulls com una persiana baixada. Els
malpensats podrien pensar que ens ensenya el secret per ser feliços: no miris,
tanca els ulls i calla. Inspira i somia. I mentre, el primer terç del primer
món navega orgullós el Titànic global, convençut de que els icebergs no
existeixen, que són un invent de Greta Thunberg.
Jaume
Plensa, premi nacional d’Arts plàstiques, té èxit mundial, especialment amb els
seus bustos. Tenen una bellesa tranquil·la de rostres clàssics allargats. Sense
una tara, intemporals, com deesses amb Photoshop. Sovint gegants. La mida de
les seves escultures sí que importa, perquè li permet impactar en l’espai urbà,
en la línia de l’horitzó. Ha aconseguit parlar als gratacels de Manhattan de tu
a tu, amb un bust d’un blanc refulgent de 24 metres d’alçada que demana
silenci, Water’s soul, des de l’altra banda del Hudson, pagat per un
grup immobiliari. El seu és el triomf d’un art que podria decorar qualsevol
ciutat o l’aparador d’una de les grans marques de luxe.
Seves
són les recents reixes d’acer dels pòrtics del Liceu amb lletres de nou
alfabets, dedicades a la diversitat. Al director del Gran Teatre se li va
escapar que la reixa era una tanca per evitar que el pòrtic deixés de donar sostre als sensesostre.
En aquest cas la poesia del silenci i la diversitat ha donat pas a la prosa de
la realitat.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada