El feminisme és de les dones corrents

L’escriptora Vivan Gornick (Nova York, 1935) diu que “el feminisme no és per a dones extraordinàries, sinó per a la dona corrent. Per a la dona que no vol sentir-se exiliada d’ella mateixa”. Gornick és una fervent militant feminista des dels anys 70, moment en què la segona onada va denunciar al món què significava ser ciutadanes de segona. Llavors elles reclamaven igualtat política, laboral, social i cultural, així com igualtat real en l’esfera personal. Viure dins d’elles mateixes i habitar, a la vegada, el mateix món que els homes, i no un món fet a la mida dels homes.

Quaranta anys després, una mirada pròpia sobre els rols de gènere, la llibertat i la diversitat sexual i afectiva ha fet prendre consciència a les noves generacions que el canvi que van iniciar aquelles feministes no ha estat tan profund com pensàvem. El #metoo va posar el punt final a una certa letargia feminista en què havíem caigut les dones corrents, i ens va fer despertar més enrabiades que mai.

El cert és que encara pocs homes veuen l’alliberació de la dona com una alliberació també per a ells, perquè trencar la inèrcia dels beneficis que els suposa l’estructura heteropatriarcal és un procés que necessita molt més temps. Però també és cert que en moltes de nosaltres, dones adultes, formades, amb consciència política i, per tant, feministes, hi queda encara un petit reducte de la contradicció que suposa la bretxa entre la ideologia i la realitat emocional o, dit d’una altra manera, entre la teoria i la pràctica.

Si mirem dins de les nostres llars progres, quantes dones assumim pràcticament tota la càrrega mental que suposa tenir una família? Quantes de nosaltres donem per fet que som les que ens hem d’acollir a una reducció de jornada (cobrant i cotitzant menys) en pro de la conciliació? Però també, quants homes amb qui compartim vida, valors i ideologia fan mans i mànigues per portar els fills al metge d’amagat, en lloc de demanar el permís que els pertoca a la feina? Perquè sí, afortunadament les nostres parelles tenen poc a veure amb les de les nostres mares, però encara els costa, per exemple, fer ús dels seus drets laborals en matèria de conciliació familiar. Ells, però també nosaltres, continuem portant l’educació masclista gravada a l’inconscient. El feminisme és un trànsit llarg durant el qual haurem de lluitar moltes batalles, interiors i col·lectives.

Malgrat avenços tan significatius com la Llei de Violència de gènere (2004), la Llei de Dependència (2006) o la d’Igualtat (2007), encara hi ha molts buits legals que perjudiquen les dones, i polítiques que no tenen un impacte real en la societat. És el cas de la bretxa salarial, l’atur femení o la penalització de la carrera professional de les dones per causa de la maternitat i les cures. I la xacra més greu: la violència masclista i sexual, que viu una escalada inacceptable.

Les resistències al canvi de la vella guàrdia, tant a les institucions com al carrer, fan que es multipliquin a tot el món les regressions en els drets de les dones. Davant d’aquestes inèrcies conservadores només ens queda una opció: convertir-nos en una societat més polititzada (no polaritzada) i amb més capacitat de reacció i organització que mai. No ens podem permetre la divisió, no ens podem permetre cap mena d’exclusió vers cap col·lectiu que vegi els seus drets vulnerats. No ens podem permetre un feminisme que no sigui interseccional i, per tant, anticlassista, antiracista, ecologista, pacifista i integrador. Tots aquests són factors que conformen el benestar de les persones i, en conseqüència, també el de les dones. Perquè tornant a Vivian Gornick, “les dones corrents necessitem que la naturalesa política de la vida ens impregni a totes i ho impregni tot”.

Vanessa Rodríguez