Joves a la corda fluixa… i adultocentrisme

 

El passat dissabte 24 de febrer vaig assistir amb el meu company Joan Bausa del Jovent Republicà i regidor també de l’Ajuntament de Viladecans a una jornada interessant organitzada per la Pastoral Obrera de Catalunya, convidats per la Mercè Solé, ànima mater del Viladecans Punt de Trobada entre moltes altres coses. Vàrem reflexionar sobre la situació actual dels joves de la mà dels seus protagonistes.

Es van tractar tots els àmbits, des de la cultura, l’oci, la feina, l’habitatge, la política, els serveis socials… I permeteu-me que comparteixi la meva reflexió amb aquestes línies. El títol de la jornada, “Joves a la corda fluixa”, per mi ja denota una percepció negativa de la situació actual del col·lectiu amb una mirada molt boomer, si em permeteu l’expressió.

Si bé és veritat que actualment els joves tenen molt difícil l’accés a l’habitatge, que pateixen en la pròpia carn la precarietat laboral i tenen serioses dificultats per emancipar-se, diria que la mirada paternalista i proteccionista que s’aplica moltes vegades quan els “grans” opinem de la seva realitat, ajuda ben poc. Construeix uns paràmetres socials i un marc mental que acaben encaixonant-los.

                                                  Intervenció d’Irene Moreno, cap escolta i estudiant

                                              Intervenció de Joan Bausa, regidor de l'Ajuntament de Viladecans (ERC)

                                               Intervenció de Martina Silva, sindicat de llogateres de Rubí

Els joves que van intervenir en la jornada em van fer sentir admiració. Ja està bé de missatges catastrofistes, que no arribaran mai enlloc. Deixem fer! Confiem! Tenim uns joves empoderats amb les idees clares del món en què volen viure, deixem de qüestionar les seves propostes des de la nostra mirada antiquada.

El que hem de fer els adults, en tot cas, és acompanyar i educar-los en ser persones autònomes, deixem de prendre decisions per ells, ensenyem-los a dur a terme les seves pròpies accions des de petits, impedim que es converteixin en adults frustrats i insegurs. Que assumeixin les seves responsabilitats adaptades, és clar, a la seva edat. És bàsic per al seu desenvolupament.

Fa molts anys que m’indigno amb les actituds que veig en el meu entorn. ¿Com pot ser que famílies d’alumnat d’ESO preguntin en un grup de WhatsApp si han de portar esmorzar a una excursió o si tal dia han de fer una o altra activitat? O que preparin una motxilla a un adolescent perquè és incapaç de preparar-se-la tot solet? Cal que s’equivoquin, que passin gana. Si es deixen l’esmorzar un dia, ja hi pensaran la propera vegada. Si no pateixen les conseqüències dels seus actes, si els volem evitar qualsevol disgust, l’únic que estem conreant és un adult insegur que hiperventilarà davant de qualsevol dificultat amb molt poques eines per sortir de situacions mitjanament complicades.

Deixem que solucionin els seus problemes entre ells. Facilitem les eines, eduquem en positiu, acompanyem, però evitem intervenir massa i situar-nos al seu nivell des de la nostra mirada adulta fruit d’un aprenentatge assolit al llarg dels anys. Deixem-los créixer. Si realment pensem que el panorama és de corda fluixa, donem-los les eines per assolir l’equilibri desitjat. Però de veritat, més enllà de bones intencions i bones paraules que la teoria la sap tothom, amb la pràctica, perquè només així aprendran a aixecar-se cada vegada que s’equivoquin, malgrat ens facin patir com a pares i mares.

                                         Ponència sobre la situació dels joves a càrrec d'Imanol Zubero, sociòleg

I per què dic tot això? Doncs perquè aquell dissabte de febrer vaig tenir el plaer d’escoltar i de sentir-me orgullosa d’uns joves amb les idees clares, i amb les eines per assolir la societat que es mereixen. Amb capacitat de ser crítics i aportar canvis per millorar el seu entorn. Perquè son l’exemple d’una educació en l’autonomia, han tingut els seus referents a casa, en els agrupaments escoltes, s’han vist enmirallats en adults que els han ensenyat uns valors basats en el creixement personal i l’aprenentatge. Prenen les seves pròpies decisions. Em vaig sentir orgullosa, d’ells i de les seves famílies per saber acompanyar-los. És el que intento fer amb els meus fills i espero que algun dia algú els escolti i se senti com em vaig sentir jo escoltant els joves reunits per la Pastoral Obrera de Catalunya.

Em quedo amb una de les reflexions que ens van fer: revisem què fem els adults per estar sempre qüestionant als joves. Menys adultocentrisme, senyors.

Natàlia Morant i Garrido