Desigualtat d’oportunitats

 

Sempre hi ha alguna raó noble per manifestar-se, una injustícia per denunciar. Els poderosos segueixen trepitjant caps per continuar sent-ho, el soroll de botes s’estén pel mapa. Es multipliquen els benaurats de fam i set de justícia, tot i que està demostrat que en aquesta vida no seran saciats. La llista de benaurats amb set és inacabable: creix cada dia com creix l’ombra quan se’n va el sol, com creixen els condemnats a deserts secs de pietat, sense oasi de justícia ni de pau i treva.

 Als dotze anys es fa de nit per a les nenes a l’Afganistan, tenen prohibit estudiar. Els talibans saben que estudiar és com la poesia, una arma carregada de futur. El saber obre els ulls. Per això, a partir dels dotze anys, se’ls embenen per a tota la vida. Però Kabul és molt lluny, a 7.500 km de nosaltres, i el govern dels talibans és gairebé medieval.

Gaza és més a prop, una mica més de 3.000 km, gairebé com Kíev. Això de Gaza és un setge més cruel que qualsevol setge medieval, i el que és pitjor és que no el llegim als llibres d’història. El llegim als diaris d’avui, el veiem al telenotícies. Gairebé no el veiem, perquè la primera víctima d’una guerra és la veritat.

El problema fa més mal, perquè Israel no és una dictadura. És un país democràtic, amb divisió de poders, amb eleccions lliures, on la gent es manifesta contra la guerra, però els morts dels altres, dels palestins, segueixen sumant víctimes innocents de totes les edats. Executen un horrorós recàrrec de morts per cada possible culpable. Els maten a cegues, convertida Gaza en un camp de concentració. I el gendarme d’occident aquí exerceix de guàrdia urbà, aturant la circulació de la condemna al govern israelià a les Nacions Unides. I la Unió Europea gesticula sense acabar de concretar un corredor que no té gaire pressa per córrer.

La foto és una manifestació contra el govern de Síria, 13.000 penjats, un per un. Cada guerra sempre empitjora els complicats equilibris que hi havia abans, en temps de pau. El Mediterrani ha esdevingut un mar de desigualtat. Els rics contra els pobres de la terra. Gaza 1.700 dòlars per càpita, Israel vint-i-una vegades més, 35.700. Tots som fills i pares d’aquesta Mediterrània, bressol de meravelles i de les mil i una nits. Veïns, quasi sempre entestats a no donar cap oportunitat a la pau.