La greu sequera que estem vivint sembla que és senzillament un aperitiu del que pot arribar si no aconseguim frenar el canvi climàtic. En qualsevol cas, el nostre espai mediterrani pateix set cíclicament. I molts urbanites, sobretot metropolitans, vivim força aliens a la qüestió. L’aigua surt “naturalment” de l’aixeta i la majoria de productes que mengem sorgeixen de forma igual de natural de les lleixes dels supermercats. I no ens preguntem gaire com han arribat allà.
Però això no és així. L’aigua és un bé preciós,
imprescindible per a la vida: per beure, per cuinar, per a la neteja (per a la
salut!), per als conreus i per a la indústria. I no és un bé infinit, com ens
recorda la sequera.
Per això és urgent i necessari que tots plegats actuem en
conseqüència. Als ciutadans ens toca estalviar aigua i fer-ne un consum
raonable, revisant els nostres hàbits quotidians. Als polítics, els pertoca
consensuar, pressupostar i executar mesures de llarg abast i abandonar l’ús de
la sequera com a projectil contra l’adversari. Calen mesures a llarg termini
que permetin equilibrar territoris, evitar el malbaratament per estructures
obsoletes, en mal estat o per usos inadequats, revisar formes de reg i cultius
poc adaptats a les nostres condicions, o determinats usos industrials. I és que
certament no té gaire lògica posar al mercat pantalons texans vells i
desgastats per una moda absurda que requereix litres i litres d’aigua, o
construir noves piscines privades, o “regar” els turistes amb una aigua que és
imprescindible avui per a d’altres usos.
Perquè, no sabem com ho veieu, però com molt bé ens
recorden els pagesos aquests dies, d’ells i del sector primari en depèn la
nostra alimentació. O potser ens haurem d’acabar menjant els turistes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada