Acompanyant els invisibles

 

Per tal d’entendre millor les experiències viscudes per un equip de carrer de la Fundació Arrels he cregut convenient presentar-vos, primer, la informació i els requisits del programa d’aquest voluntariat, elaborat per la mateixa Fundació Arrels.

- Requisits per formar part de l’Equip de carrer

- Persones amb un mínim de 25 anys .

- Interès en la problemàtica de persones en situació de carrer.

- Tenir les condicions físiques que permetin fer caminades llargues, d’entre dues i tres hores. 

- Fer una entrevista prèvia.

- Per conèixer més el nostre perfil d’usuari, el procés d’incorporació a l’equip de carrer implica fer un temps de voluntariat previ al Centre Obert. Assistint durant uns mesos, un matí o tarda a la setmana (de 08.50 a 12.00 i 15:20 a 18:30) al carrer Riereta 24, Barcelona. 

- Per fer carrer amb un altre voluntari, es demana un compromís setmanal, entre dilluns a divendres matí o tarda i l’assistència a les reunions d’equip, que solen fer-se 2 vegades al mes.

- Arrels treballa des de la vinculació, és per això que es demana al voluntari un mínim d’un any de compromís. 

El Programa de Carrer proposa estar al costat d’aquelles persones en situació de sense llar més necessitades i prioritzant aquelles que presenten dificultats per accedir i vincular-se a recursos i centres de la xarxa, amb l’objectiu d’acompanyar-les i afavorint i facilitant processos de millora i recuperació personal, en la mesura que la persona decideixi, des del mateix medi obert en què es troben.

L’equip de carrer no realitza visites de seguiment a totes les persones que es troben en situació de carrer, sinó només a aquelles persones que presenten signes de major deteriorament, cronicitat i vulnerabilitat, que dificulten el seu accés i vinculació a altres recursos i serveis de la ciutat. 

Visitem les persones més cronificades que viuen als carrers de Barcelona per saber com estan, establir un vincle de confiança i conèixer les seves necessitats. L’equip de carrer recorre regularment sis zones de la ciutat (Eixample, Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Gràcia, Sant Martí, Sant Andreu) i també visita algunes persones en situació d’exclusió greu a la resta de districtes. 

La intervenció al carrer es fa per parelles de voluntaris/es, cada una de les quals fa una sortida setmanal en horari diürn i recorre una zona d’acció diferent, amb la supervisió i orientació dels professionals de l’equip. De la mateixa manera, s’estableix coordinació entre l’equip de carrer i Centre Obert i la resta de programes de l’entitat.

A continuació us explico com pot ser la nostra intervenció, un dia qualsevol, com a voluntaris d’equip de carrer de la Fundació Arrels. No hi ha dos dies iguals... No pretenem resoldre la situació de les persones sense llar sinó acompanyar-les, fer vincle amb elles, que percebin que compten per a algú i visibilitzar-les a la resta de la societat.

(Per tal de garantir l’anonimat de totes les persones que apareixen en aquest article utilitzaré noms ficticis.)

Un dia qualsevol

Un matí qualsevol, a les 09:00 h., en Joan i jo hem quedat a la Plaça Espanya / Avinguda Mistral per continuar la nostra tasca de voluntariat als barris de l’Eixample i Sant Antoni. Durant la setmana hem anat recopilant informació dels diferents equips de treball i de voluntariat per tal de poder definir i prioritzar la ruta que durem a terme al llarg de tot el matí.

Decidim anar primer a veure a la Yaiza. La trobem en el banc on habitualment dorm, com sempre acompanyada dels seus objectes personals. Fa uns mesos que ja accepta la nostra salutació; intercanviem un parell de frases i ens acomiadem. Fa més de dos anys que la trobem sempre en aquest lloc. Els veïns de la zona l’accepten i sovint li faciliten menjar. Normalment només accepta menjar a través de persones molt concretes.

Seguim la nostra ruta, anem cap al Paral·lel, sota la porxada d’un edifici ens trobem en Carles. Després de molts dies de passar-hi i trobar-lo dormint avui hem tingut la sort de poder parlar amb ell. Té moltes ganes de parlar. Ens explica que és invisible als ulls de les persones que passen per davant seu; això l’entristeix molt. També ens parla que ha decidit deixar de freqüentar segons quins llocs perquè s’ha sentit marginat i assetjat per la seva condició d’homosexual. Li preguntem si ja ha esmorzat i ens diu que té la gran sort de tenir a prop una cafeteria i que el cambrer que hi ha allà és molt amable amb ell i cada matí el convida a un cafè amb llet i un tros de pastís. Quedem que la setmana vinent el passarem a veure i de sobte li apareix un somriure en el seu rostre; la cara se li il·lumina.

De camí cap a l’Hospital Clínic ens trobem diferents persones que, tot aprofitant un racó o una entrada d’un edifici, s’hi han instal·lat per dormir. Amb cartrons, de vegades amb un matalàs i amb altres objectes creen un petit espai on poder passar la nit i refurgiar-se del fred i dels perills que comporta viure al carrer. Sovint també hi veiem maletes, carros de supermercat, alguna bicicleta...; tots són objectes personals que porten sempre a sobre ja que no tenen cap lloc on deixar-los. Sovint pateixen robatoris i poden arribar a perdre els seus records i les poques coses que tenen. I encara se’ls hi compliquen més les coses quan també els hi roben els pocs objectes de valor que puguin tenir i/o la seva documentació (DNI, NIE, Passaport, TIS,...). Si habitualment per a nosaltres ja és complicat renovar tota la documentació personal, imagineu-vos per a aquestes persones que viuen allunyades de l’Administració i que sovint no tenen els mecanismes per accedir-hi.

A l’habitació de l’Hospital

Arribem a l’habitació 533. Anem a veure en Pedro. Fa unes setmanes es va trobar malament. Algun/a veí/na va avisar que estava a sota del banc, on habitualment dormia, en un estat de salut preocupant. Personal sanitari el van anar a visitar i amb una ambulància el van traslladar a l’hospital... Ara es troba millor i està molt content de veure’ns. El trobem dibuixant i escrivint en una llibreta. Xerrem una bona estona. Entra la seva doctora i en marxar parla amb nosaltres: “Aniria bé trobar-li un centre sociosanitari per tal que es pugui recuperar”. En Pedro també ens diu que li agradaria trobar una habitació per a poder viure i així no haver de tornar al carrer. Marxem contents de la visita i amb deures per fer.

De gossos i amics

A prop hi ha uns jardins públics on fa un parell de mesos en Jonathan s’hi va instal·lar amb una tenda de campanya i la seva gossa. De moment ningú s’ha queixat perquè visqui al costat dels lavabos públics del jardí. És un home d’uns 40 anys. Quan ens veu de seguida s’apropa a nosaltres per xerrar i explicar com li van les coses. Ha començat a recollir ferralla que després ven i així aconsegueix una mica de diners. Li preguntem com té resolt el tema del menjar i ens explica que persones de la zona li han portat sacs de menjar per a la gossa (n’arriba a tenir 3) però que ell no té res per menjar. Mentre un de nosaltres segueix parlant amb ell, l’altre va al supermercat i compra menjar preparat perquè en Jonathan pugui fer, almenys, un àpat durant el dia d’avui.

Permanentment sota sospita

Seguim la nostra ruta. Ara anem cap al Mercat de Sant Antoni. Una vegada allà comprovem que en Said ja no hi és. Entrem a preguntar a la farmàcia del davant per si en saben alguna cosa. Ens diuen que fa uns dies va venir la Brigada de Neteja juntament amb la Guàrdia Urbana i que li van prendre totes les coses. Des d’aleshores ja no l’han tornat a veure. “Viure al carrer significa tenir molts drets vulnerats. Quan una persona sense llar es veu obligada a canviar el seu lloc habitual, s’exposa a perdre el vincle amb els equips de suport social que la visiten al carrer. Tornar a localitzar a la persona i restablir el vincle pot suposar temps o la pèrdua del seguiment social”. Marxem amoïnats i sense saber on el podem localitzar...

L’arquitectura hostil

L’Olga viu a tocar d’una paret d’una oficina de CaixaBank, molt a prop del mercat. Inicialment no hi havia res que l’impedís poder dormir allí; però des de fa un temps, l’oficina bancària ha col·locat unes pilones i uns ferros (el que nosaltres anomenem “arquitectura hostil“) perquè no hi pugui dormir ningú. Malgrat els entrebancs, cada nit l’Olga contorsiona el seu cos i es col·loca entremig d’aquests entrebancs per dormir. Quan arribem, s’està aixecant de dormir i està recollint les seves pertinences. La saludem i ens retirem per tal que pugui fer-ho sense cap tipus de pressió per part nostra. És fonamental respectar els tempus de cada persona. Ara sí, ens apropem i comentem diferents coses. L’Olga ens diu que està preocupada per la seva salut ja que és diabètica i fa temps que no s’ha fet cap tipus de control mèdic. Tot i que li comentem que aniria bé que anés a un CAP, detectem que no li convenç la idea; aleshores l’adrecem al Centre Obert perquè el personal sanitari que visita el centre un cop a la setmana la pugui visitar (si finalment accepta la proposta, un de nosaltres la podríem acompanyar).

Camins incerts

Pugem per la Ronda Sant Antoni direcció Plaça Universitat. Ens trobem amb en Roberto, usuari habitual del “Centre Obert” i del Taller “La Troballa”. Malgrat i que habitualment viu en un pis de la Fundació Arrels, actualment està dormint al carrer. Està totalment desorientat i desestabilitzat. Ens reconeix i ens saluda. Parlem una bona estona. Ens diu que una persona l’ha ajudat a fer-se el passaport. Li comentem que en el Centre Obert té la possibilitat de deixar el document (o almenys una fotocòpia) perquè li guardin i així poder-lo tenir ben custodiat. Ens parla del seu germà però no recorda on viu. Ens acomiadem amb una abraçada.

Ja són les 12:30 h. i comencem a encarar el nostre retorn al punt inicial. Com sempre, ha estat un dia intens. En arribar a casa ens queda la feina de recollir en un document tots aquells aspectes més rellevants del matí i compartir-los amb la resta d’equips que de manera directa o indirecta acompanyem a les més de 1.384 persones que viuen cronificades en els carrers de Barcelona.

Agustí Martí Reverter