Fa poques setmanes Sílvia Abril (Mataró, 1971), manifestava en una entrevista que el feminisme li havia arribat tard. Deia, també, que s’havia criat en una família masclista i que, en conseqüència, ella havia estat una dona masclista durant molt de temps.
Aquestes
paraules de l’actriu, a qui jo considero fortament compromesa amb la causa, em
van fer pensar que el meu feminisme, el de debò, també m’havia arribat tard. Si
bé de petita, a casa meva, mai vaig percebre un masclisme limitant, és ben cert
que tampoc vaig ser educada en el feminisme, i que ara, amb quaranta-cinc anys,
encara arrossego aquesta mancança.
Crec
que som moltes les dones que estem aprenent a ser feministes i que constantment
ens preguntem quina ha de ser la resposta feminista a determinades situacions
que se’ns plantegen. Se’n diu deconstrucció d’això, i es tracta de qüestionar i
actuar sobre els atributs que hem après al llarg de la vida. No passa res.
Llegim, escoltem i estem atentes al que altres dones ens expliquen i, a poc a
poc, anem incorporant aquests nous aprenentatges.
En
desgreuge nostre haig de dir que vam ser joves durant els primers anys 2000, i
a diferència de les generacions anteriors no vam viure cap transformació
col·lectiva en forma d’onada feminista. Més aviat el contrari. En el meu cas,
vaig poder estudiar sense problemes, emancipar-me sense passar per l’altar i
entrar a treballar a l’administració pública cobrant el mateix que els meus
companys masculins. Sabia d’on partíem les dones, però creia que les coses
havien canviat i ser feminista es reduïa a criticar certes manifestacions de
sexisme. No en tenia ni idea, i no m’adonava que una dona que no és conscient
de l’opressió del patriarcat (també de la més subtil) és una amenaça molt
perillosa per a totes.
Amb
els anys he entès que el meu feminisme no era propi, sinó heretat. Me l’havien
regalat unes senyores valentes i molt més generoses que jo, i precisament per
això, per no haver-lo lluitat, no el sabia valorar. Però s’ha acabat. He pres
consciència de la profunditat i perillositat del greuge i de les dificultats
per erradicar-lo, i m’he posicionat.
Ara sé
que el feminisme comença en l’educació, i em pregunto com haig d’educar la meva
filla perquè tingui una mirada feminista pròpia i natural. No sé si ho
aconseguiré, ja que les dificultats per educar en el feminisme són enormes. En
primer lloc, perquè tant el seu pare com jo estem en ple procés de
deconstrucció, com ja he dit abans, i encara tenim molts tics incorporats,
sobretot amb relació als rols de gènere.
Tampoc
les aules, tot i les bones intencions i els esforços de moltes educadores i
educadors, són encara un espai d’igualtat. Les escoles i les famílies
necessitem formació en coeducació. Calen lleis que garanteixin la coeducació a
tots els centres i en tots els nivells acadèmics. Es necessiten assignatures
concretes que treballin la igualtat, previnguin la violència masclista i
abordin l’educació sexo-afectiva, des de Primària fins a Secundària.
És
més, cal que aquests canvis es facin extensius a la publicitat i a qualsevol
altre àmbit que esdevingui referent per a les nostres criatures. Hem de
repensar, en definitiva, tot el sistema i convèncer a tota la societat que el
canvi és necessari. I una altra cosa: el feminisme serà verd i ecològic, o no
serà.
Clara,
filla. No puc garantir-te un futur lliure de sexisme, com tampoc et puc
garantir un futur sostenible i respectuós amb el planeta. Però em comprometo a
treballar de valent perquè la teva motxilla masclista, si n’arribes a tenir,
sigui molt més lleugera que la meva i més fàcil de descarregar.
M’esforçaré
per no ensenyar-te a agradar als altres, sinó a ser sincera, valenta i a dir
sempre el que penses. A fer-ho de manera amable i a exigir, també, que siguin
amables amb tu. A expressar-ho quan alguna cosa t’incomoda. T’ensenyaré que
feminisme i feminitat no són excloents i que no cal que et disculpis si
t’agrada maquillar-te. Fes-ho, si tu ho vols, però no ho facis per agradar als
altres.
Et
parlaré de sexe. Encara no sé com ni quan, però em prepararé per a fer-ho de la
manera correcta, alliberant-te de la vergonya que nosaltres hem heretat. Et
parlaré d’amor. Repeteixo: d’amor, no de sacrifici. També et parlaré de la
diferència. T’explicaré que el món és divers i que no podem fer universals els
nostres principis[1].
I et
parlaré de mi. Dels meus encerts i dels meus errors, i del meu camí per arribar
fins aquí.
Vanessa Rodríguez
[1] Recomano la lectura del llibret “Querida
Ijeawele. Cómo educar en el feminismo”, de Chimamanda Ngozi Adichie. Sense
ella, no hauria estat capaç de posar paraules i ordre al batibull d’idees que
tinc al cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada