“Dibuixar és simplement treure una línia a passejar”, deia Paul Klee, pintor suís que va ser professor de la Bauhaus, l’escola alemanya dels feliços anys vint i dels desgraciats anys trenta, fundada per Walter Gropius i tancada pels nazis el 1933. En el cas de les tres fotos, no només s’han posat a caminar les línies, sinó que també ho han fet dibuixos i dibuixants, pintures i pintors, recordant aquells versos de Machado, caminante no hay camino/ se hace camino al andar. Són les obres d’artistes clandestins que necessiten parets clandestines per al seu art clandestí. Aquí les han trobat en els murs grisos de formigó de la riera, aquella que sorgeix com un colon de les entranyes de Vilamarina. No ens ha d’estranyar que sigui així, ja que l’art de la pintura va néixer a les parets de les cavernes.
Des dels romans les parets van ser espais de llibertat d’expressió, perseguida per les autoritats competents ja en el temps en què els policies en comptes d’armats de pilotes de goma anaven amb llança i sabien llatí. Els italians, que des dels romans han posat nom a les coses, van anomenar grafitti als missatges escrits a les parets en llatí vulgar. Les parets servien per expressar reivindicacions polítiques, insultar, fer declaracions d’amor o dibuixar caricatures crítiques al poder. O també per escriure el propi nom i eternitzar la signatura en un mur. Les parets sempre han estat un llenç en blanc on és possible escriure amb faltes d’ortografia que pepet estima pepeta o pintar la capella Sixtina.
En els grafits de la cultura hip hop abunden les firmes, mida XXL, els tags (etiquetes), com a logo de marca com a protagonista únic. No obstant això, l’aparició d’aerosols sofisticats i retoladors especialitzats ha donat noves possibilitats artístiques més enllà dels tags narcisistes que han pintat la cara de vagons de tren, persianes metàl·liques i parets arrebossades. Això ha permès el desenvolupament d’un art mural urbà, barreja d’estils amb algunes obres artístiques de gran qualitat. En aquestes imatges es pot veure des de l’hiperrealisme moderadament eròtic de la noia i la maduixa, el dibuix deutor del Manga televisiu, o el tag on tot el protagonisme pertany a les lletres retolades. En aquest cas no és art al carrer. És art a la riera soterrada.
Text: José Luís Atienza
Fotos: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada