Dolor

El silenci t’escanya. Són les quatre de la matinada i no pots pensar en una altra cosa. La història es repeteix cada dia i et sents impotent. Mai no ho havies viscut i et trobes vella, sola –encara que no ho estiguis en realitat–, i també en decadència. Tens la impressió equivocada que a ningú no li importa el que et passa, i has fet i fas el que pots per contrarestar-la i per acabar amb el que et succeeix. Però mai no vences. El son, quan arriba com un miracle, si ho fa, no saps de quina manera, i et rendeix. T’oblides de tu i descanses. No saps quant de temps transcorre ni t’importa, i acaba fent-se de dia. 

Et trobes millor amb el sol, amb les hores de llum. I la nit és la por que et persegueix. Com acabar amb ell si sempre ve la nit? És intentar sortir d’un laberint del qual ningú no ha previst la sortida. Impossible, facis el que facis per trobar-la.

Ahir li deies a la teva millor amiga que sents com si la vida s’hagués detingut i estiguessis perdent el temps. Ella et va respondre que només és una aturada momentània per tornar a començar més tard, per reprendre el vol amb més força, per tornar a ser la mateixa que eres. Potser com els arbres talats dels qual neixen arbustos. La vida s’obre camí malgrat tot, fins i tot en el ciment.

Somrius per l’amor de la teva amiga. Així que deixa de queixar-te. El dolor que et tortura, per aquest nervi ciàtic que fa tres setmanes semblava no existir i ara t’esquinça, també desapareixerà. On s’ha de signar, si us plau, perquè calli per sempre? Tal vegada la paciència que no tens i descobreixes ara acabarà amb el terror que t’impedeix ser tu. Ja saps que poques coses són infinites. Aquest mal tampoc: tu tens la força! 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com