“Quan vagis a cagar, recorda’t de Roca”. Quaranta-cinc anys de la gran vaga de la Roca.

Treballadors en vaga a l’entrada del recinte industrial el 1977.
Foto: Jaume Muns / Col·lecció Jaume Muns González – AMG.

En aquests temps moderns, quasi de ciència-ficció, hem pogut recuperar, per sort, un d’aquells antics valors que sembla que ja no estan de moda: la solidaritat. I és que quan les persones ens unim, l’èxit és qüestió de temps. Això és el que va passar, el 1976, quan els treballadors de la fàbrica Roca de Gavà i Viladecans van encetar una llarga vaga contra la companyia; una aturada de noranta-cinc dies, de la qual enguany es compleixen quaranta-cinc anys.

L’explosiva industrialització dels anys seixanta s’havia vist substituïda, a mitjans dels anys setanta, per una crisi industrial mundial, agreujada a Espanya per la crispació política del moment —el règim franquista s’esllanguia i les reivindicacions democràtiques abandonaven la clandestinitat. Aquest context va esperonar una nova consciència obrera, forta i activa, que va iniciar l’etapa més conflictiva després de la mort de Franco. 

Durant l’any 1976 gairebé tres milions de treballadors i de treballadores de tot l’estat es van declarar en vaga i els polígons industrials del Baix Llobregat bullien d’excitació. En aquell moment Roca Radiadores era la segona empresa del país, després de SEAT. Només a la fàbrica de Gavà-Viladecans hi treballaven 4.700 operaris, molts dels quals vivien al Poblat Roca, un polígon d’habitatges assequibles fomentat per la mateixa companyia. 

Els Roca havien promogut una intensa obra social a Gavà i Viladecans –escoles, instal·lacions esportives i culturals i l’hospital de Sant Llorenç– que intentava compensar els baixos salaris i les duríssimes condicions laborals. Tot i això, el malestar laboral sempre havia estat amatent i es va agreujar quan, a finals de la dècada de 1960, l’entrada d’accionistes nord-americans es va traduir en un canvi de model productiu i el desmantellament progressiu dels beneficis socials. 

Amb aquest caldo de cultiu, el febrer de 1976 esclatava el conflicte entre empresa i treballadors per la manca d’acord en la negociació de l’actualització dels salaris. La desavinença va portar als treballadors de la fàbrica d’Alcalà de Henares a declarar-se en vaga, fet que va motivar la detenció d’alguns delegats sindicals i l’acomiadament d’un treballador. Ràpidament la revolta va ser recolzada per la plantilla de Gavà-Viladecans, amb una primera aturada de la producció que va durar quaranta-un dies. 

La gran vaga de la Roca, però, va tenir lloc entre el novembre de 1976 i el febrer de 1977. En tornar a negociar el conveni, trenta-quatre delegats escollits pels treballadors van ser acomiadats; en resposta, els obrers van decidir encetar una vaga indefinida i van denunciar els acomiadaments.

El de la Roca fou un dels conflictes laborals més intensos i amb més repercussió de la Transició, no només per la seva durada –noranta-cinc dies–, sinó també per la forma d’organització dels treballadors –en assemblea, desvinculats dels sindicats i dels partits polítics– i per la forta repressió que van patir, tant per part dels cossos policials com de grups radicals d’extrema dreta.

Els treballadors no haurien pogut mantenir una vaga tan

llarga si el Poblat Roca no s’hagués bolcat en la lluita.

Les dones dels treballadors, de fet, van participar com a

membres de ple dret en les assemblees i van formar

part dels diversos comitès de treball. 

Com escriu Albert Alonso, coautor de “La vaga de la Roca, una generació després”, els treballadors feia mesos que s’havien estructurat en una organització de caràcter assembleari alternativa al Sindicat Vertical. Mentre va durar la vaga es convocaven assemblees al Poblat Roca, epicentre de les protestes, a l’església o a la muntanya, i totes les decisions es prenien a mà alçada, una forma d’organitzar la protesta que els va enemistar, fins i tot, amb les CCOO. 

Per uns dies, i sense demanar permís, es van recuperar els drets de reunió, d’expressió, de vaga i de manifestació, que feia quaranta anys que estaven prohibits. El suport de l’església i del Poblat, l’autodefensa davant la repressió policial –amb forats de bala a façanes i balcons inclosos–, les assemblees multitudinàries, la violència de l’extrema dreta; el suport social, cultural, jurídic i legal; els lemes i les consignes –”Quan vagis a cagar, recorda’t de Roca”. Dos pobles i una comarca units davant d’un context de repressió i violència brutal.

I és que la solidaritat, tan enyorada ara, era el component més important de les lluites obreres. La lluita d’una empresa era la lluita de totes, i també la de la societat civil democràtica. La gran vaga de la Roca va rebre el suport de moviments ciutadans de tota mena: estudiants, associacions de veïns, artistes, intel·lectuals i organitzacions diverses, i fins i tot va tenir ressò a mitjans de comunicació internacionals. 

Gairebé tres mesos després de l’acomiadament dels delegats, el gener de 1977, va començar el judici. La causa obrera fou defensada per joves advocats laboralistes del col·lectiu Ronda. La sentència fou un èxit parcial perquè reconeixia la improcedència dels acomiadaments, però oferia la possibilitat de substituir la readmissió per una indemnització, fet que va indignar el col·lectiu de treballadors, ja molt desgastat.

Preveient el desànim general i la ruptura de la unitat en cas que la lluita s’allargués, el 10 de febrer es va prendre la decisió de tornar a la feina i posar fi als noranta-cinc dies de revolta. Va ser en una assemblea, com sempre, on 3.000 treballadors van expressar el seu vot a mà alçada. No podia ser d’una altra manera.

Per commemorar el final de la lluita, el 19 de febrer del 1977,
Lluís Llach va celebrar un concert al poliesportiu de Viladecans
on estrenà la cançó “Campanades a mort”. Foto: Jaume Muns /
Col·leccióJaume Muns González – AMG

La vaga de la Roca, com tants altres conflictes laborals de l’època, va condensar en si mateixa la lluita obrera i la lluita contra el règim, i es podria considerar l’últim conflicte laboral amb caràcter polític de l’Estat. L’assemblea es va convertir en l’únic òrgan sobirà i mobilitzador de la protesta, marginant els sindicats i els partits polítics, i segurament per això ha estat injustament invisibilitzada per la història oficial del moviment obrer. Agustí Gil, un dels advocats dels treballadors, afirmava que “paradoxalment, va ser el punt culminant del moviment obrer assembleari i el principi de la fi del seu èxit”. Llavors, l’esquerra ja era un rosari d’escissions, i una Transició mal resolta va anar modulant, a la baixa, les aspiracions dels moviments socials de base fins al punt que avui la classe obrera sembla haver desaparegut o, si més no, haver perdut el relat i el seu actiu més important: la solidaritat.

Vanessa Rodríguez Fornós