Les nostres vides han fet un tomb important des de fa un any i mig. Hem passat per etapes diverses que abans no hauríem ni tan sols imaginat. Ha estat -i de fet continua sent- com una muntanya russa que ens provoca un estupor semblant al de l’erupció de Cumbre Vieja a l’illa de La Palma. Ara, però, ja en tenim una certa perspectiva, encara que de fet la boira persisteix i no ens deixa veure encara el paisatge després de la Covid.
Hem volgut parlar dels efectes de la Covid a Viladecans i ho fem amb Gisela Navarro, presidenta de l’àmbit de Ciutadania del govern municipal i portaveu del PSC. A més a més de tinenta d’alcalde, la Gisela és regidora de cultura, d’educació, d’inclusió i de comunitat.
Quins han estat els moments més crítics de la pandèmia per al govern municipal?
El primer d’aquests moments va ser a l’inici. Va ser un xoc molt emocional. Les primeres setmanes de confinament van ser molt difícils perquè no hi havia informació, ningú no sabia ben bé què estava passant ni com s’encomanava el virus. Les mesures van ser molt dràstiques i quan tot es va tancar, vam haver de convertir un ajuntament 100 % presencial en un servei 100 % virtual. Vam voler transmetre a la ciutadania una certa pau: fer que la gent se sentís més segura. Va ser molt difícil.
D’altres moments complicats els ha provocat la sorpresa. La incidència més gran de la malaltia a Viladecans es va produir el juliol d’aquest any, en un moment en què pensàvem que tot estava anant bé.
Però per a mi, que soc responsable de l’àrea més gran de gestió de l’ajuntament, la incertesa dels primers temps em va fer patir molt.
Com ha afectat la pandèmia a la salut de les persones de Viladecans?
Em sap greu no poder-te donar les dades segregades de Viladecans, perquè la informació sanitària de la Generalitat inclou també Sant Climent. A data d’avui (6 d’octubre) tenim comptabilitzats 7.349 casos de malaltia, que representen un 11 % de la població. De morts, n’hi ha hagut 183, un 2,36 % de la població.
Quant a les vacunes, podem dir que tenim 50.750 veïns i veïnes vacunats, un 72,13 %. A alguns els falta encara una segona dosi, però el percentatge és gran, tenint en compte que els nens no es vacunen. Hem trobat algunes resistències, d’origen molt divers, però de vegades ha estat fruit de la manca d’informació directa. El desconeixement de la llengua, per part d’alguns col·lectius de persones grans i nouvingudes ha estat un factor. Per això des de l’Ajuntament hem transmès la crida per vacunar-se en xinès i en àrab i hem obtingut bons resultats.
Heu trobat moltes resistències a seguir les recomanacions sanitàries?
Crec que cal distingir dues etapes. El primer any de la pandèmia, tothom va entendre bé la necessitat de tancar comerços i restaurants, d’establir mesures estrictes, tot i que es van donar i es continuen donant algunes contradiccions. Passat el primer any, s’acusa el cansament psicològic i emocional de la gent. Som éssers socials que necessitem companyia. Moltes persones no s’han pogut trobar o han hagut de viure en un excessiu aïllament. N’estan fartes i es nota. A tots ens costa més.
Com ha afectat tot plegat a la nostra economia?
Es fa difícil saber com afecta l’atur a Viladecans, perquè probablement la meitat de la població treballa fora. Un indicador, però, és la llicència d’activitats. He de dir que s’han tancat activitats econòmiques, però que encara se n’han obert més de les que hi havia inicialment. Però això no significa que molta gent no hi hagi patit molt: perquè ha perdut la feina, perquè ha hagut de passar molts mesos amb la porta tancada i ha hagut de menjar-se els estalvis. D’altres han fet un gran esforç per reinventar-se. Estem treballant per trobar indicadors que ens ajudin a mesurar l’impacte a Viladecans.
Hem après moltes coses noves amb la pandèmia. O això dèiem a l’inici del confinament... Coses que havien de transformar la nostra manera de viure per reduir la contaminació i el soroll, enfortir les relacions...
Les persones som donades a oblidar les coses. Tant de bo amb les importants no ho fem! La pandèmia ha fet emergir sobtadament algunes coses que intuíem i en les quals ens havíem proposat treballar a llarg termini: la solitud de moltes persones, el sentit de comunitat... Hem vist que la gent que tenia lligams comunitaris ha passat millor la pandèmia que la que no. I hem pogut constatar que en un context de confinament sever les persones grans que viuen soles han necessitat molt dels veïns per poder subsistir.
Portem ja gairebé cinc anys treballant les emocions a les escoles, perquè ens sembla un tema fonamental de cara a preservar la salut mental. I quan va començar el confinament estàvem estenent aquest treball a les entitats, sobretot a les entitats com les esportives on poden viure’s determinats sentiments amb passió i fer-se susceptibles de conflicte. Tot plegat ens referma en aquest camí i ens porta a pensar nous projectes. Treballar bé les emocions, aprendre a gestionar la frustració, el conflicte o la por, sens dubte és determinant pel benestar personal i familiar.
Creiem que aquesta experiència de pandèmia ens ha marcat en el nostre dia a dia. Hem fet coses extraordinàries en el sentit que anaven més enllà de les nostres competències com a ajuntament, com quan hem comprat material sanitari per a l’hospital o quan hem contractat personal de reforç per a les residències. Ho hem fet per conviccions ètiques: calia donar un cop de mà i hem fet el que hem pogut. Però al costat d’això també hem après a relacionar-nos amb la ciutadania d’altres maneres. Hem vist que la solitud no volguda (que no es limita a les persones que viuen soles, sinó que és una percepció interna) afecta moltíssimes més persones de les previstes inicialment.
Tot plegat ens ha ajudat a configurar un eix del pla estratègic de Viladecans: la resiliència. Per abordar qüestions pendents i per estar preparats per a qualsevol altra emergència.
No em puc estar de comentar que certament alguns professionals de Càritas i de Caviga m’han expressat el seu agraïment envers l’Ajuntament per la seva disponibilitat i atenció durant aquesta crisi, una actitud que no tots els ajuntaments de la comarca han mantingut.
És que per a nosaltres era una obligació ètica. Vam posar, per exemple, ordinadors, tauletes i connexió a tots els nens de Viladecans que no en tenien. No podíem pas deixar els nens a casa sense fer res i aïllats de l’escola i dels seus companys. És veritat que és un tema de la Generalitat, però els nens són ciutadans de Viladecans. Som comunitat i no ens podem desentendre els uns dels altres.
 |
El Pregó de Festa Major va ser un homenatge al personal sanitari.E nguany el va fer Júlia Santos, cap del Servei d’Urgències de l’Hospital de Viladecans |
I la qüestió sanitària com ha anat?
Tinc sentiments contradictoris. Crec que cal distingir entre la situació de “normalitat” i la pandèmia. Penso que cal posar en marxa serveis de més qualitat per reduir llistes d’espera, crec que cal reforçar la primària per la seva proximitat a l’usuari i per la seva indubtable acció preventiva.
Però pel que fa a la pandèmia vam entendre que calia anar a la una i intentar contribuir a resoldre els problemes, prou difícils de gestionar des de totes les administracions. Màxim respecte, doncs, per a tothom, de qualsevol color polític. Nosaltres hem patit, hem dormit poc i hem plorat molt. Però això també els ha passat a molts professionals de la salut i de la gestió sanitària de tot arreu. Hem tingut l’oportunitat de treballar molt més coordinadament amb els equips de salut i hem pogut comprovar la implicació i la professionalitat de molta gent, que hi ha treballat deixant-hi la pell i hem vist de prop algunes dificultats no gens fàcils de resoldre com la contractació de personal, perquè senzillament no hi havia personal sanitari disponible. Tothom ha donat el millor de si mateix. Tenim metges i metgesses que han dormit a l’hotel tot el confinament per no posar en risc les seves famílies. Jo només tinc paraules d’agraïment a tot aquest esforç personal i professional. A banda que fa pocs mesos he hagut d’estar ingressada un parell de cops a l’hospital i se m’ha atès molt i molt bé des de tots els aspectes i malgrat que la pandèmia continua.
En aquests moments continuem col·laborant posant al servei de la sanitat els nostres equipaments, com el Casal de la Montserratina. El perdem temporalment per a l’activitat ciutadana, però la salut continua sent una prioritat.
Què ens queda, de la pandèmia?
La conseqüència més greu d’aquesta pandèmia és emocional. La gent més jove n’és una mostra. Han patit un trencament social en el moment en què la socialització és més important, quan t’adones que hi ha tot un món més enllà del teu pare i la teva mare. És el moment de fer grup amb els amics, de sentir-te formant part d’un moviment ampli. I això s’ha trencat. Una prova n’és que l’índex de suïcidi juvenil s’ha duplicat a tot Catalunya i que els problemes de salut mental en joves s’han disparat. Això comporta que l’atenció i protecció dels joves serà una de les prioritats del govern municipal. De fet ja hem posat en marxa un servei d’atenció psicològica que ha obtingut molt bona acollida. Molta gent, tanmateix, criminalitza els joves sense adonar-se que són una minoria els que són poc respectuosos i que també molts adults mantenen actituds poc cíviques. També hem constituït des de sanitat una taula de salut mental i estem preparant un pla d’intervenció comunitària que té la inclusió com a referència.
 |
Acte de reconeixement a les víctimes de la Covid-19 (Fotografia: el Periódico) |
Continuareu donant suport als col·lectius vulnerables?
Les mirades actuals quan es projecta alguna cosa son molt més integradores. Perquè tothom som molts diferents. Igual com hem intentat integrar la mirada da gènere, cal incorporar la mirada inclusiva. Haurem d’estar atents a indicadors que puguin objectivar la capacitat transformadora dels projectes, que ha d’estar a la base de qualsevol activitat. Per exemple, la innovació educativa ha fet que passéssim d’estar 4 o 5 punts per sota de la mitjana catalana en rendiment educatiu a estar 4 o 5 punts per sobre. O a evitar l’abandonament escolar. En aquesta mirada inclusiva, transformadora i comunitària és on posem el focus.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada