Maó, setembre 2025. Una mirada particular

Menorca és un pedruscall amb una forma i esperit propis, (...) un microcosmos d’una riquesa extraordinària i d’un apassionant interès.
Josep Pla, “Les illes” (Edicions Destino, 1981)

El destí m’ha enviat a Menorca el primer cap de setmana de setembre de 2025. Per feina. El lloc d’aquesta terra que més em recorda al meu estimat Empordà. Per la tramuntana, pel verd alzina, per la crua bellesa de la natura salvatge. Per la geologia que em trasllada al Cap de Creus. No en va l’illa és reserva de la biosfera des de 1993 i patrimoni de la humanitat declarat per la UNESCO des de 2023 gràcies als nombrosos vestigis de la cultura talaiòtica. Hi vaig estar per primera vegada al viatge de fi de curs de 8è de bàsica. D’allò en fa gairebé 35 anys. La segona volta farà uns quinze anys, en un viatge d’estiu amb la família. Ara he repetit sol: dues jornades a Maó que m’han permès estones per badar, reflexionar i agafar aire.

He trobat una illa que espremia l’estiu, lluny de les aglomeracions de juliol i agost. Semblava el torn dels oriünds després dels esforços i els sacrificis de la temporada estival. L’hora de celebrar al carrer l’alegria de viure i de compartir un mateix moment, un mateix espai carregat d’història i de simbolismes. Maó m’ha semblat una capital orgullosa de la seva cultura popular, a vessar de vida al carrer amb les Festes de Gràcia que se celebren cada any al voltant del 8 de setembre. Carrers i places engalanades, gegants guarnits, mainada i gent gran a la fresca, la fira, les parades... Un aiguabarreig en un got de pomada, la beguda tradicional d’aquesta terra a base de gin Xoriguer i llimona. El plat fort arribarà amb els jaleos on els genets (allí en diuen caixers) aixecaran els cavalls pels carrers del casc històric entre la fervor de la multitud. Com a Ciutadella per Sant Joan, és una tradició d’origen medieval que es repeteix també a la resta de municipis.

De Menorca m’inspira i m’agrada el seu parlat salat, l’ús del català, el llegat britànic (va dependre d’Anglaterra durant gairebé tot el segle XVIII) perceptible en els topònims, en una colla d’anglicismes i en estils arquitectònics com les elegants finestres de guillotina. El seu color i la seva llum del sol, la blancor de la seva geologia calcària que impregna platges de somni i façanes de cases, edificis, palauets i fortificacions. El ritme vital de la seva gent, la insularitat, els punts geogràfics delimitats. Els fars, els marges de pedra seca i les seves sargantanes... La mescla de burgesia, múscul comercial i pòsit militar de Maó, amb el seu port natural privilegiat, refugi per a navegants, mariners i corsaris al llarg dels segles. Una illa excepcional i infinita en la seva justa mesura. Tant de bo la seva gent sàpiga mantenir aquest esperit únic sense caure en els errors d’altres litorals adulterats per l’ànsia especulativa, l’urbanisme desbocat i el turisme de masses. Mediterràniament. 

Josep Ginjaume

Jo també sóc Viladecans

S’acaba el mandat municipal 2011-2015 i jo que també sóc Viladecans –manllevant el lema de la campanya de balanç triomfalista promoguda per l’Ajuntament– vull posar el retrovisor. Què han donat de si aquests últims quatre anys? Com que els hipotètics avenços ja han estat sobradament difosos per terra, mar i aire pel Govern local durant tot aquest temps a través del seu monopoli comunicatiu (Revista Viladecans + Viladecans TV), em fixaré en alguns dels seus despropòsits, des del meu modest i humil punt de vista.

L’aventura començava amb l’amenaça d’Eurovegas sobre el Parc Agrari: Viladecans era un dels termes municipals més afectats. El macrocomplex d’oci privat i lucratiu impulsat pel magnat Sheldon Adelson (un dels principals mecenes del Partit Republicà als Estats Units) s’oferia al Baix Llobregat com a màquina de fer llocs de treball, fins i tot els sindicats majoritaris semblaven posar-s’hi bé. Els ajuntaments del territori es mostraven expectants, de cares enfora un punt recelosos, de cares endins es fregaven les mans: “Yo no me puedo negar porque todavía no sé qué es lo que va a venir”, deia mig jocós el nostre alcalde a la Vanguardia. 

Per sort, finalment Adelson va optar per Madrid, i més tard va descartar del tot impulsar Eurovegas a l’Estat espanyol. Un cop més rius de tinta per fer volar coloms i per vendre fum. Primer va ser un camp de golf, després el Barça Parc i ara Eurovegas. L’amenaça sobre el nostre patrimoni agrícola i natural persistia i, lamentablement, persisteix encara avui. És una evidència que lliga amb l’obsessió de l’actual equip de govern pel ciment i el creixement infinit: el nostre Ajuntament sembla una promotora immobiliària que no ha après res de l’esclat de la bombolla immobiliària. Que compti, a més, amb el suport d’ICV-EUiA (ecologistes “de debò”) és, senzillament, inexplicable.

L’amenaça actual es diu Pla Director Urbanístic (PDU) del Delta del Llobregat: un projecte que –tal i com han advertit entitats ecologistes– sembla fet a mida per compensar als ajuntaments de la zona després de la retirada d’Eurovegas. El PDU torna a posar en perill el delicat equilibri del Parc Agrari del Baix Llobregat i representa una agressió cap als corredors naturals que miraculosament persisteixen entre plana i muntanya. El nostre consistori assegura que el Pla servirà per delimitar les activitats econòmiques que es podran desenvolupar en aquest àmbit i per preservar millor l’entorn natural, però aquest –ai las!– és un binomi impossible. 

Una de les “perles” més nefastes del mandat ha estat, sens dubte, l’arribada del centre comercial outlet que s’està aixecant al polígon de Ca n’Alemany. Una inversió que ha vingut per quedar-se i que representa un torpede a la línia de flotació del comerç local, especialment pel sector de la roba, els complements, el material esportiu i el parament de la llar. L’alcalde no s’ha cansat d’afirmar una i altra vegada que la majoria de clients de l’outlet seran turistes i que el seu competidor nat serà el Passeig de Gràcia. Però l’informe d’impacte que va redactar el Departament d’Empresa i Ocupació assenyala que els visitants estrangers poden arribar a representar només fins a un 30 % de la facturació. Fa pocs dies l’empresa promotora parlava tot just d’un 20 %

i en cap moment amaga que la màxima prioritat és captar clients de les poblacions més properes. S’ha llegit l’informe senyor alcalde? O bé està mentint? 

Dos punts negres més destaquen sobre el calendari d’aquests darrers quatre anys: la negativa a donar suport a la consulta del 9N i la recent revisió del Pla de Llevant aprovat el 2007 i que la crisi econòmica havia deixat aturat. Anem a pams: Viladecans té el trist privilegi de ser un dels poquíssims ajuntaments (es compten amb el dits d’una mà i hi ha gairebé un miler de municipis a Catalunya) que es va negar en rodó a donar suport a la consulta sobre el futur polític del país el passat 9 de novembre. Però és que, a més, va ser amb el vot unànime de tot el grup municipal socialista (a Gavà i Sant Boi almenys diversos regidors del PSC van trencar la disciplina de vot i van saber estar a l’alçada de les circumstàncies). 

D’altra banda, el darrer ple del mes de març ha servit per aprovar la modificació del Pla de Llevant: una aposta immobiliària caduca i especialment lesiva (ecobarri en deien al principi) que amplia fins a 2.900 el nombre d’habitatges previstos a la zona d’Olivaretes i l’antiga bòbila, mig miler de pisos més en relació a la primera proposta. No té cap sentit fer una revisió expansionista quan la ciutat està estancada demogràficament i, encara menys, si això representa una agressió irreparable sobre la falda de la muntanya de Sant Ramon. No ens calen nous barris a Viladecans, sinó més inversió en els que ja tenim. Però aquest és el preu a pagar davant la manca d’un model de ciutat clar, que ven el sòl disponible al millor postor sense reparar en els danys que pugui causar al conjunt de la ciutat o en el nostre paisatge, gairebé un contínuum urbà entre Sant Boi i Castelldefels. El mateix model que promou nous polígons industrials mentre proliferen naus buides o abandonades en els ja existents. El món al revés. 

Josep Ginjaume

Viladecans i el catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana

Recentment el Govern de la Generalitat ha aprovat el catàleg de paisatge de la Regió Metropolitana de Barcelona, redactat per l’Observatori del Paisatge després d’un llarg procés participatiu i de definició. 

Pel que fa a Viladecans (i el seu entorn més immediat) cal consultar la unitat de paisatge número 11, que el catàleg identifica com a “Delta del Llobregat”. Allà hi podrem conèixer els trets distintius del paisatge, els principals valors, la seva evolució històrica, el paisatge actual i la seva dinàmica, les principals rutes i punts d’observació, la seva possible evolució i, finalment, una avaluació amb les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats intrínseques. 

El document constata, entre d’altres, la “dinàmica clarament expansiva” del nostre municipi pel que fa al nombre d’habitants (més de 4.000 des de 2001) i observa com en les darreres dècades s’està produint “un progressiu creixement a la plana deltaica, fins a la C-32, (...) a través de polígons industrials i comercials de distinta mena”, una tendència que també observa a les poblacions veïnes. 

Afegeix: “L’eix Sant Boi-Castelldefels és pràcticament ja un continu urbà sense solució de continuïtat” i detecta com a debilitat la densificació d’infraestructures i la concentració de polígons industrials i comercials. ”Cal evitar”, se’ns diu, “l’aparició del continu urbà entre Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat, per no desvirtuar la identitat històrica de cada població”. Un argument que xoca frontalment amb el Pla de Llevant (3.000 nous habitatges) que promou l’Ajuntament.

Al mateix temps, el catàleg de paisatge concreta que “dins els límits municipals de Viladecans existeixen alguns exemples destacats d’àrees de paisatge periurbà amb un futur incert”. Cita el cas del sector de Ca n’Alemany –hores d’ara és ben constatable que s’està impulsant com a nou polígon industrial i com a seu del futur outlet– i afegeix que “caldria esperar la consecució d’un tram de nova façana urbana de qualitat, respectuosa amb les preexistències”. 

En aquest sentit, només cal veure la nova seu de Desigual que s’està aixecant a tocar de la C-32 i jutgeu vosaltres mateixos. Recordem també la integració (és un dir) de les 10 torres de Vilamarina en el nostre skyline. És el que el document detecta com una de les debilitats del paisatge del Delta: “la implantació de nous conjunts arquitectònics de grans proporcions, deslligats del lloc”. Per això constata que “els creixements urbanístics previstos s’han de fer amb la màxima integració possible, i aprofitar els espais lliures i equipaments, per donar continuïtat als espais oberts”. 

En l’àmbit més deltaic el catàleg identifica valors històrics molt notables com el parcel·lari agrari que caldria preservar de forma contundent enfront possibles transformacions. S’assegura que “convindria tenir molt en compte el valor paisatgístic dels espais agraris deltaics i el seu remarcable potencial productiu i de mitigació de la petjada ecològica metropolitana que presenten els camps del Delta del Llobregat”. En aquest sentit, s’avança que “no és descartable que en els propers anys es plantegin projectes sistemàtics de conversió massiva d’actuals espais agraris (...) en espais naturals”. 

Pel que fa a les amenaces cal destacar “la potencial necessitat en un futur de la quarta pista de l’Aeroport del Prat, que pot comprometre la franja litoral compresa entre l’estany del Remolar i el de la Ricarda (...). L’afectació d’aquesta franja suposaria la seva completa desaparició, perdent-se així un important connector entre les dues principals zones humides del litoral”. 

Finalment, entre les fortaleses i oportunitats identificades –que també n’hi ha– en cito algunes: el Parc Agrari del Baix Llobregat, la proximitat amb Barcelona, la promoció de l’agricultura de kilòmetre zero, la fortalesa paisatgística que impregna la diversitat de morfologies agràries, els nous espais naturalitzats, els valors paisatgístics i naturals del Delta del Llobregat, el desenvolupament del lleure de proximitat, el turisme associat a la gastronomia o l’alt potencial de la potent cultura paisatgística deltaica (literatura, pintura...). 

Tant de bo aquest catàleg de paisatge no quedi al fons d’un calaix o al mig d’una prestatgeria a l’àrea d’Urbanisme del nostre Ajuntament i, per contra, esdevingui un full de ruta, un instrument valuós i inspirador a l’hora de planificar i repensar la nostra ciutat. Tant de bo. 

Josep Ginjaume

Valorar el Remolar

Com n’és de difícil gaudir de l’Espai Natural del Remolar en el nostre temps lliure... El que hauria de ser –i ho és– la joia de la corona entre els nostres atractius turístics i mediambientals resulta inaccessible per a la majoria dels mortals, almenys durant gran part de l’any. Això és degut –al meu entendre– principalment a tres motius: 

1) L’horari de l’aparcament. Encara que sembli mentida, durant els mesos de juliol i agost només està obert de 9 a 15 hores, en plena època estival i quan els dies s’allarguen més. La resta de l’any tanca un parell d’hores més tard, exceptuant els caps de setmana i festius d’abril a juny en què passa el cadenat a les set del vespre. En tot cas, si ens desplacem en vehicle privat hem de saber que el Remolar i les tardes conjuguen poc i malament. 

2) La impossibilitat d’arribar al Remolar en carril bici. El Camí del Mar acaba en la seva intersecció amb l’Autovia de Castelldefels i des de la rotonda fins a l’accés a l’espai natural ens separa una carretera d’un quilòmetre –si fa no fa– amb vorals estrets i un parell de revolts perillosos. Tot un esport de risc no apte per a famílies i encara menys per a mainada amb poca experiència damunt les dues rodes. 

3) La inexistència de cap alternativa de transport públic. La línia d’autobús L99 que connecta Viladecans amb la T1 de l’Aeroport del Prat passa a mig quilòmetre del Remolar... però hi passa de llarg. Ningú s’ha plantejat la possibilitat d’habilitar una nova parada o un desviament del trajecte d’aquesta línia per permetre l’accés en transport públic a l’espai protegit. Una parada que, per cert, també podrien utilitzar els turistes aficionats a l’ornitologia i l’observació d’ocells que aterren al Prat. 

¿Tant costaria obrir tots els dies de l’any l’aparcament fins a les set de la tarda? Només es tracta de passar un cadenat... Si realment valorem el que tenim i volem treure’n partit de forma sostenible i responsable, fomentant l’oci familiar, el contacte amb la natura i el turisme de qualitat hem de reconèixer que tenim molt mal plantejat l’accés al Remolar i molta feina pendent. ¿S’imaginen que l’aparcament de la Fageda d’en Jordà tanqués a les tres de la tarda en plena temporada d’estiu? A Viladecans hi ha coses que costen d’entendre. 

Josep Ginjaume