Menorca és un pedruscall amb una forma i esperit propis, (...) un microcosmos d’una riquesa extraordinària i d’un apassionant interès.
Josep Pla, “Les illes” (Edicions Destino, 1981)
El destí m’ha enviat a Menorca el primer cap de setmana de setembre de 2025. Per feina. El lloc d’aquesta terra que més em recorda al meu estimat Empordà. Per la tramuntana, pel verd alzina, per la crua bellesa de la natura salvatge. Per la geologia que em trasllada al Cap de Creus. No en va l’illa és reserva de la biosfera des de 1993 i patrimoni de la humanitat declarat per la UNESCO des de 2023 gràcies als nombrosos vestigis de la cultura talaiòtica. Hi vaig estar per primera vegada al viatge de fi de curs de 8è de bàsica. D’allò en fa gairebé 35 anys. La segona volta farà uns quinze anys, en un viatge d’estiu amb la família. Ara he repetit sol: dues jornades a Maó que m’han permès estones per badar, reflexionar i agafar aire.
He trobat una illa que espremia l’estiu, lluny de les aglomeracions de juliol i agost. Semblava el torn dels oriünds després dels esforços i els sacrificis de la temporada estival. L’hora de celebrar al carrer l’alegria de viure i de compartir un mateix moment, un mateix espai carregat d’història i de simbolismes. Maó m’ha semblat una capital orgullosa de la seva cultura popular, a vessar de vida al carrer amb les Festes de Gràcia que se celebren cada any al voltant del 8 de setembre. Carrers i places engalanades, gegants guarnits, mainada i gent gran a la fresca, la fira, les parades... Un aiguabarreig en un got de pomada, la beguda tradicional d’aquesta terra a base de gin Xoriguer i llimona. El plat fort arribarà amb els jaleos on els genets (allí en diuen caixers) aixecaran els cavalls pels carrers del casc històric entre la fervor de la multitud. Com a Ciutadella per Sant Joan, és una tradició d’origen medieval que es repeteix també a la resta de municipis.
De Menorca m’inspira i m’agrada el seu parlat salat, l’ús del català, el llegat britànic (va dependre d’Anglaterra durant gairebé tot el segle XVIII) perceptible en els topònims, en una colla d’anglicismes i en estils arquitectònics com les elegants finestres de guillotina. El seu color i la seva llum del sol, la blancor de la seva geologia calcària que impregna platges de somni i façanes de cases, edificis, palauets i fortificacions. El ritme vital de la seva gent, la insularitat, els punts geogràfics delimitats. Els fars, els marges de pedra seca i les seves sargantanes... La mescla de burgesia, múscul comercial i pòsit militar de Maó, amb el seu port natural privilegiat, refugi per a navegants, mariners i corsaris al llarg dels segles. Una illa excepcional i infinita en la seva justa mesura. Tant de bo la seva gent sàpiga mantenir aquest esperit únic sense caure en els errors d’altres litorals adulterats per l’ànsia especulativa, l’urbanisme desbocat i el turisme de masses. Mediterràniament.
Josep Ginjaume
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada