Hi ha un refrany català que diu que “de mica en mica s’omple la pica” i vol dir que les coses que es fan lentament i amb paciència, sense abandonar-les, arriben a fer-se realitat. I això és el que m’ha passat amb Un país de meravelles, un conte infantil que vaig començar a escriure l’estiu del 2008, gairebé una majoria d’edat. Inspirada en Viatges i Flors, de Mercè Rodoreda, vaig imaginar la història de dos nens de set anys, en Martí i la Laura, que, després de perdre’s, descobrien un país ple de meravelles. Cada poble que visiten els protagonistes del conte representa una tradició catalana. Un poble on tots els seus habitants fan castells. Un poble ple de nens i nenes que fan cagar el tió cada dia. Un altre on els seus habitants són uns gegants muts i amb els peus petits. Un poble de xocolata, pollets i plomes i un on es ballen sardanes i altres danses.
Era un projecte preciós que necessitava que algú donés forma als personatges i a les tradicions. Després de molts anys buscant algú per fer les il·lustracions, vaig trobar a la persona ideal per a en Martí i la Laura: la Laia Martínez, amb qui havíem estat companyes a Ball de Bastons del Clot. La Laia va fer uns dibuixos preciosos que encaixen perfectament amb l’essència de la història dels dos protagonistes i, després, El Cep i la Nansa em va donar l’oportunitat de fer realitat un projecte que feia 17 anys que esperava sortir a la llum.
El passat 13 de setembre vaig fer realitat un dels meus somnis: vaig presentar Un país de meravelles a la llibreria Els Nou Rals, a Viladecans, perquè és el meu poble i perquè és on comença la història. I és que en el primer dibuix apareix la Torre Modolell. Aquell matí meteorològicament inestable no va frenar les aproximadament dues-centes persones que van assistir-hi. Queien quatre gotes i parava de ploure. Jo tenia l’esperança que el temps em respectaria, però tan bon punt vaig començar a parlar ens va caure el cel a sobre i tothom, estoicament, va aguantar sota la pluja les meves paraules. Dues-centes persones estaven vivint una forta tempesta a Viladecans, igual que en Martí i la Laura viuen a l’inici del relat.
Vaig parlar sota la pluja, junt amb l’Anna, l’editora, i la Laia, la il·lustradora, i custodiada pel Cadefoc a la meva esquerra i per la Pica-peta i el Peta-fum a la dreta, el drac i els gegantons de Viladecans, respectivament. Em moria d’emoció de tenir-los allà, amb mi. Fa trenta anys vaig estar present al bateig del Cadefoc i fa poc més de vint vaig tenir el plaer de tocar el primer ball dels Gegantons el dia del seu bateig. Ara era el seu torn: ells em van acompanyar en el naixement del meu conte. Després de la presentació, hi va haver una actuació molt especial: Ball de Bastons del Clot va fer quatre balls sota una pluja cada vegada més insisistent. Quin orgull de colla! Desesperada perquè la pluja no s’aturava, vaig demanar que algú m’obrís el “Centru”. I allà vam anar a signar exemplars durant aproximadament dues hores.
Espero que la forta tempesta que va batejar la presentació d’aquest conte ens porti a tots els que hi érem cap a un país ple de meravelles, on les tradicions de la nostra terra cobren vida per als més petits de la casa.
Gràcies a totes les persones que vau fer possible aquest projecte i aquell dia i gràcies a Els Nou Rals per tot el suport que m’heu donat!
Laia Lligadas Martínez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada