Pintura del segle XVI de Paris Bardone que representa Perseu armat per Mercuri (Hermes) i Minerva (Atena).
Són dos i torno a ser mare. O moltes vegades m’ho sembla. Quan els veig fent segons quines entremaliadures recordo al meu fill quan era petit. Ell no era molt “trasto”, però a vegades sí. Són les actituds pròpies dels infants, nous de trinca i sense les limitacions civilitzadores que es van imposant de mica en mica a la seva llibertat primigènia. Em sorprenen cada dia, amb la seva innocència, la seva mirada neta acabada d’estrenar, plena de curiositat i de ganes de descobrir.
Ella és més independent, més inquieta, més bulliciosa, més tossuda davant d’això d’obeir. És la líder d’aquesta parella de germans, és la pionera en gairebé tot, com quan puja a llocs alts i es nega a baixar. Aquests trets de caràcter fort no treuen que molts cops em faci festes quan arribo a casa, em segueixi a tot arreu i em busqui a les nits quan me’n vaig a dormir. És una “encantadora de serps” i, en poc temps, ha aconseguit que me l’estimi molt i la protegeixi tant com puc i em deixa.
L’última frase que acabo d’escriure serveix també per a ell. L’única cosa diferent és que ell és més innocent, excepte quan hi ha menjar pel mig. Per això, i perquè és un noi, s’ha fet més gran que la seva germana més ràpid i em costa agafar-lo en braços perquè pesa força. Fa goig la seva presència, amb els seus pèls blancs, grisos i castanys i els seus grans ulls verds. Estic encantada que vingui corrents i quasi cridant quan m’assec al sofà i vol que l’abraci. I em fa gràcia que gairebé sempre segueix la seva germana i les seves idees, tant les bones com les que no ho són tant. No vull dir “dolentes”, perquè cap dels dos tenen en cap cas la maldat de les males accions premeditades.
També m’agrada quan els veig barallar-se de tant en tant i la “batalla” és més un joc que una guerra. Entre les seves carícies, mirades, salts i rebolcades, me’ls miro somrient i sembla que el temps es detingui. A vegades intervinc si veig que es poden fer mal sense voler-ho. Només existeixen, en aquells moments, ells i jo. Les preocupacions del món fora de les parets de casa s’esvaeixen, no tenen cap importància.
Ells dos m’han ensenyat molt, sobretot que les coses materials no valen res, que la seva companyia és més que suficient i és de les millors de les quals gaudeixo. Per a ells soc el seu món, sense fingiments i a cara descoberta. Soc la que els alimenta, els dona refugi, els obliga a prendre’s medicaments quan fa falta, els ensenya el que no han de fer. Soc la seva referència, la seva humana preferida. Es diuen Atena i Perseu, com els fills de Zeus, com dos germans especials. Sempre m’ha interessat la mitologia i posar-los aquests noms era el meu millor homenatge per a ells, que van néixer al carrer i van començar la seva història amb poques oportunitats de sobreviure.
Per vèncer Medusa, el Perseu de la mitologia comptà amb l’ajut dels déus: Hermes li deixà les sandàlies alades i una espasa harpe i Atena, un escut brunyit. La mirada de la gorgona i les seves germanes era tan poderosa que convertia en pedra tothom que les mirava. Eren molt temibles, i per enfrontar-s’hi es necessitava l’ajuda dels déus. Perseu va anar caminant d’esquena i usant l’escut com a mirall per esquivar la mirada petrificadora del monstre, s’elevà de terra amb les sandàlies alades, s’acostà a Medusa i la decapità amb ajuda d’Atena, que li guiava la mà.
Tal com la meva Atena guia al meu Perseu. I jo els guio a tots dos. M’estimo els meus gats.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada