Les onades entremaliades colpegen les roques, semblen bullir entre l’escuma blanca i blava, en un anar i venir sense parar. M’acomiaden amb el soroll, amb la força. La llum dibuixa estrelles a l’aigua salada i riela fins a fer-me mal als ulls.
Mai no he estat aquí dalt, encara que ho sé tot sobre els homes, les dones i aquests petits éssers que neixen de la seva unió. Ho sé tot sobre la superfície de ma mare, la Terra, però mai no he pujat a visitar-la. El meu pare, el Mar, no m’ha volgut portar mai a conèixer-la i, per respecte, sempre l’he obeït.
Avui he dit “prou”. Prou a les imposicions, la lleialtat per obligació, el compromís que només encaro jo i ningú secunda. Ja em vaig cansar de suportar i travessar dificultats en el món submarí del qual vinc. Ja em vaig cansar de seguir els camins marcats pels altres déus. Vull passejar entre els humans, els animals i les flors terrestres i aquests arbres tan alts als quals sé que puc pujar així que m’atreveixi. Envoltada, cada nou dia, de tenebres abissals intenses, avui he abandonat l’inframon aquàtic disposada a viure amb totes les conseqüències. Ja no vull ser deessa, tan sols una dona que somriu, plora, estima, s’equivoca, juga, abraça, cau i torna a aixecar-se.
El miracle de ser mortal és possible. Jo en soc la prova.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada