 |
| La futura plaça de la Diversitat (fotografia Anton i Jaume Muns) |
Pagà la mala lluna un pagès de Sant Climent que, tornant del camp de les Ràfoles, havia aturat la bicicleta al portal.
–Plego. Me’n torno a casa. Digué l’home bo i entrant.
–I, això?
–M’he remullat, de bon matí, escatant les tomaqueres que ahir no vaig poder acabar i em sembla que aquesta xim-xim durarà tot lo dia. Al passar per aquí davant, veient que tenies obert, he pensat: per més via que faci acabaré xop de mala manera; aprofita-ho; que en Llinares t’afaiti i et talli els cabells i si dementres escampa millor que millor. I m’he aturat... Treballant al camp se m’hi ha quedat Sant Pere, tu!
En Llinares, incorporant-se i deixant el diari damunt dels Intervius, es mirà el pagès de fit a fit i li espetà tres segons després:
–Doncs, mira. Tens mala sort. Jo també plego. (Amb sorneguera solemnitat). Fins a la tarda no estaré per ningú. A mi, ni Sant Pere ni Sant Pau m’han fet mai la feina i ara mateix acabo de declarar-me en vaga. No per tu, precisament, sinó per altres raons que no t’importen...
–No t’entenc. Li digué el climentó ataronjant els ulls.
– És clar. No em deixes acabar. T’ho diré d’una altra manera. Véns perquè t’esquili els cabells xops amb una màquina com la meva que es rovella, vols que t’afaiti en un dia que més que barbes tallaria colls... Com que no vull fer-te cap mal, t’engego a dida i prou. Això.
– Continuo sense entendre...
– No t’hi escarrassis. Plega. Surt. I si no tornes mai, no et preocupis, m’és igual. Darrera teu també sortiré jo, i, com tu, m’aniré a remullar gaudint de la primavera... Adéu.
Fet fora l’astorat climentó, es posà la gorra de feltre negre amb visera, tirà avall la persiana exterior tancant-la amb clau i arrencà a caminar sota el plugim rebobinant la visió copsada en obrir el local.
Feu tot el filosòfic carrer de Balmes preguntant-se el perquè de les baralles entre companys acabades finalment en escissió. No era capaç d’anar més enllà de constatar que, lluny d’ambicions personals, els uns s’estimaven poc l’URSS i els altres se l’estimaven massa; els uns s’omplien la boca parlant de proletariat i classe obrera mentre que els altres gairebé només parlaven d’assalariats i classes populars i, pel que fa a la qüestió nacional, alguns no paraven de defensar que el Partit tenia que ser com una poma ben vermella, mentre que els altres defensaven el continuar essent, com sempre, una ben grillada taronja sanguina.
Sense més respostes, giravoltà vers el carrer Antonio Machado –anomenat fins tres anys abans Onésimo Redondo– i encarant els camps recordà l’antiga història del barri apresa dels pares i dels clients antics de la barberia, els Olivé, els Mazón, els Bel, els Castelló, els Gusi, en Paulo, l’Amat, en Guerrero, etc.
Dibuixat rectament l’anomenat carrer Bertran i Musitu entre la sinuositat de la Riera de Maspons i de la fugisera carretera del Prat, i travessat en el mapa per sis carrers amb noms importants de la història de Catalunya, el barri havia nascut dins les terres del delta al voltant de l’anomenada “Parellada del Bisbe”.
Fou així gràcies a l’empenta urbanitzadora de l’espavilat especulador barceloní Josep Felip que, en els anys vint, comprà aquests terrenys a l’arruïnat baró Enric de Viala. El senyor baró, dels censos ja no en treia el profit ansiat i d’altra banda els rabassaires cultivadors de les antigues vinyes havien quedat en fals –per a desgràcia seva– en el seus contractes de conreu, gràcies a la fil·loxera. La rabassa la tenien morta i arrencada de feia molts anys.
No fou una urbanització amb els condicionants d’avui en dia, no; no tenia connexió a la xarxa d’aigua potable, ni clavegueram, ni gas, ni gairebé res. Només tenia definida i establerta la línia d’edificació amb la vorera marcada, que en el cas dels sis carrers s’orientava uns vint graus més cap a sud a partir de la carretera del Prat, tres o quatre fonts públiques per abastir als sense-pou i una bombeta en alguna cantonada penjada del pal portador dels fils la llum. Les parcel·les on de mica en mica s’hi anaren plantant les cases, tenien un mínim de cinc metres de façana i uns trenta de profunditat, cosa que permetia tenir un pati al darrere de la casa, amb un pou, una comuna i un hortet. El barri era conegut com el “barri xino” –us ho havia dit– i quan els seus habitants anaven més enllà de la Riera, deien que anaven “al poble”. No és d’estranyar, doncs, que sempre hi planés una certa percepció de gent al marge.
Deixant l’antic carrer de l’Onésimo, en Llinares entrà en el de Rafael de Casanova. La visió del nou col·legi Pau Casals de parets prefabricades i el pensar que a continuació, allà mateix al carrer Antonio Machado, no trigaria gaire a construir-s’hi el primer institut d’ensenyament mitjà –el Sales– quan l’Ajuntament tingués diners per fer-ho, li començà a assossegar la mala lluna i la ràbia al que l’havia abocat la noticia de la definitiva escissió del Partit. Pensant que en qualsevol cas la lluita continuava, decidí que sí, que en havent dinat tornaria a obrir la barberia per continuar tallant cabells, ensabonant barbes, rasurant galtes i al vespre aniria a l’Associació a mitigar, com aquell qui res, els estralls de la mala noticia.
A la vista dels solars que encara estaven sense edificar li vingué a la memòria com era el barri quan es posà a prendre el pèl al veïnat, a començament dels anys cinquanta. Viladecans només era poblat per 4.500 persones, essent l’escreix dels quatre mil, si fa no fa, la gent de Sales. Les cases construïdes no eren més de cent i els solars sense tanca, fins arribar als camps de cultiu, sovintejaven a mesura que s’allunyaven del pont de la riera. Pensà que ja estava prou clar: la consecució d’una plaça –on tenir-hi diferents serveis– es feia imprescindible, i només podia ser en un dels pocs solars que encara tocaven a tres carrers. El barri de Sales ja no era cosa de centenars sinó de milers d’habitants, i a la vista del gran espai que tenia a tocar del carrer Sant Jeroni, en Joan Llinares s’animà.
A l’Associació de Veïns ja n’havien parlat. Calia assegurar-se que no s’hi fes res fins que, a més a més d’imprescindible, la plaça fos prioritzada per l’Ajuntament i se li fes racó al pressupost després de negociar amb la propietat. I es continuà animant repassant mentalment el veïnat més actiu del barri per aconseguir-ho: en Juan Navarro, els germans Vicenç i Quimet Mazón, en Fernandez Machuca, en José Sánchez, en Joan Medina, etc. Amb tots ells i amb altres no tan actius en els afers veïnals, però també ben compromesos a qualsevol millora del comú, n’hi hauria d’haver prou per dignificar el barri i batallar contra la històrica marginació. Els coneixia bé a tots ells. A tots els esquilava. A alguns els coneixia de petits, a altres de les confabulacions de començament dels anys setanta quan l’Ajuntament mig asfaltà el barri i posà una ridícula xarxa de clavegueram de vint centímetres de tub, i als darrers, els conegué reivindicant col·legis des de l’Associació de Veïns Tres Torres.
Amb l’ànim ja molt més asserenat, continuà caminant pensant-se-les totes, ara pels carrers Joan Fiveller, Jaume I i Pere III. Arribà a la conclusió que, ell també, venia de lluny i havia d’anar més lluny encara, com deia la cançó. Que el caïnisme de les esquerres a ell no el torçava, i... que ja era hora de tornar a casa.
Ho feu passant per Guifré el Pilós. Trencant per Sant Jeroni per anar a trobar Rafael de Casanova novament visionà l’espai que avui és la Plaça de la Diversitat. En arribar a ca seva, el pensament li rememorà la font amb què tant havia jugat i barallat allà mateix, a tocar el num. 39, el fang i el xipoll amb què joguinejava en els anys quaranta, els esquitxos embrutadors de trajo i sabates dels anys cinquanta, i les empastifades que els cotxes li feien a la façana en els anys seixanta.
–D’on vens tant xop? li requerí la Neus.
–De pensar, repensar i decidir, Neus. li contestà.
(continuarà)
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada