Quan a Viladecans s’hi van poder veure les hores. El rellotge de l’ajuntament del 1937

Rebut dels pagaments realitzats a la brigada d’obres, per les obres en la torre del rellotge de la Casa de la Vila, el mes de febrer de 1937

AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, manaments de pagaments, febrer de 1937.

Instantània de la plaça de la Vila, cap a 1957. En ella s’hi veu la torre de can Modolell amb les esferes del rellotge públic. Fotografia E.M., Barcelona. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans

Ens situem a inicis del mes de maig de 1937. Al capdamunt de la torre de la Casa de la Vila, a can Modolell, els obrers que havien estat treballant en els darrers mesos retiraven les bastides de fusta i mostraven, finalment, la seva obra als veïns. En lloc del torricó de coronament, amb probables funcions de lluerna, que des de 1892 havia culminat la construcció emmerletada del centre del poble, ara s’hi podia veure una altra torre –també d’estil neogòtic com la resta de l’edifici– i al bell mig, mirant cap a la plaça, l’esfera blanca d’un rellotge que tocava les hores en combinació amb les campanes que s’hi van col·locar a sobre. Tant el rellotge com les campanes procedien de l’antic campanar de l’església; un edifici que ja aleshores s’havia enderrocat per deixar pas al cobejat projecte del Mercat Municipal.

Per les factures i rebuts classificats en la sèrie documental d’expedients de manaments de pagaments, conservats a l’Arxiu Municipal de Viladecans, podem saber la cadència de les feines i el nom dels operaris que van esmerçar hores de treball en la construcció de l’obra. Aquesta es va iniciar a mitjan del mes de febrer d’aquell any 1937 i va ser realitzada, majoritàriament, per la brigada d’obres, aleshores formant part de la secció local de la col·lectivitat de la construcció de la CNT. En aquesta brigada s’hi podien trobar el llauner Amadeu Durso i alguns veïns paletes i manobres, dirigits pel contractista Ramon Llopis. Entre els seus operaris hi eren en Rafael Casé, en Marcial González, en Joan Borrell, en Joan Costa, en Martí Tena, en Joan Alcaraz, en Baldiri Fibla, en Manuel Montoliu, l’Àngel Roda, en Martí Aragonés o en Firmo i Jaume Pugés. Això no obstant, entre els industrials que també van intervenir hi havia alguns veïns del poble que van treballar a títol individual. Un dels casos més destacats va ser el de Joan Nuri –un dels constructors de carros del poble, amb taller al carrer del Raval, 22 (llavors, anomenat carrer 29)– que va subministrar els mànecs de les diverses eines que usaven els obrers; també va ser el cas del ferrer de la Plaça, en Josep Solina, el qual fabricaria les bigues i les diverses peces elaborades a cop de mall i enclusa. 

El total de rebuts i factures de l’obra va sumar un total de 10.789 pessetes, totes assignades a la partida d’obres públiques prevista en el pressupost municipal per a l’exercici del 1937. Tots els pagaments de l’obra van ser validats, de fet, pel conseller d’obres públiques, Joan Carrique Meca, amb el vist-i-plau de l’interventor Jaume Pugés i de l’alcalde Llorenç Puig.

El projecte de situar una torre amb rellotge al damunt la Casa de la Vila s’havia decidit el 26 de setembre de l’any anterior, en paral·lel amb els inicis del desballestament de l’església parroquial. En efecte, aquell dia, un acord del Ple de l’ajuntament activava la formació d’una comissió dedicada a estudiar la millor forma de desmuntar el rellotge existent del campanar del temple parroquial, abans de procedir al seu enderrocament. Aquell acord va estar complementat amb un altre, de 3 d’octubre del mateix 1936, on el conseller d’obres públiques informava el Ple del dictamen favorable emès per l’arquitecte municipal, Josep Canaleta, sobre el trasllat del rellotge públic a la torre de la Casa de la Vila. I finalment, s’hauria d’arribar al 22 de gener del 1937, per trobar un darrer acord de Ple, on s’encarregava la feina del trasllat del rellotge públic al conegut rellotger barceloní Jaume Vendrell i Paradís, amb botiga al carrer de l’Hospital, ben a prop de la Rambla. El rellotger va haver de presentar pressupost al Consell Municipal i un cop aprovat se li va avançar la quantitat de mil pessetes, en concepte de paga i senyal per les feines que havia de realitzar. 

Un cop arribats a aquest punt caldria preguntar-nos sobre com era aquell rellotge públic que es va traslladar. Ens hem mirat amb deteniment totes les fotografies que disposem del campanar antic de l’església i no hem trobat cap rellotge visible. No ens hem de desanimar, però. A la llum de la recerca realitzada, podem concloure afirmant que el campanar de l’antic temple no va mostrar mai cap esfera de rellotge visible, cosa que no anul·la la segura d’existència d’un rellotge intern que accionava el toc les campanes del temple al ritme de les hores. Ho sabem per les sempre agraïdes actes del Ple Municipal conservades al mateix Arxiu Municipal. 

Així coneixem que a finals de 1937 el poble disposava de tres rellotges públics: el del campanar, un altre existent a la secretaria del consistori i un altre, a les Escoles Públiques. Malauradament, però, no sabem des de quan hi havia instal·lat aquell primer rellotge públic de l’església, cosa que si que podem conèixer amb la col·locació de les campanes. La primera campana –la campana Grossa, batejada amb el nom de Joana Baptista– va ser col·locada el 1768. Després, va ser renovada, cap el 1816, amb una altra que va dur el nom de Maria Joana. Finalment, aquesta es va acabar esquerdant, cosa que va obligar la seva refosa, a Barcelona, el 1882, batejada amb el nom de Santa Maria de Sales. A banda de la campana grossa, també n’hi va haver una altra de petita, pagada pel marquès de la Manresana, el 1772. Sembla que van ser aquesta campana petita, juntament amb la grossa de 1882, les que es van traslladar a la torre de can Modolell, cap al mes de maig de 1937. 

Podríem pensar que el primer rellotge del campanar fos coetani amb la construcció de la casa del campaner, el 1792. No ho sabem del cert. El que sí que sabem amb seguretat és que, des del darrer quart del segle XIX, el rellotge estava a cura del campaner Pere Miracle i que el 1882 s’hi va haver de comprar un rellotge nou de corda per al campanar; adquisició gestionada pel propietari Joan Amat i Sala. 

Molt segurament va ser aquell rellotge del campanar de l’església, del 1882, el que el rellotger Jaume Vendrell va traslladar i adequar per la torre de la Casa de la Vila, el 1937. El va unir a una sola esfera, per a les hores, que va situar a la cara de la torre que mirava a la plaça. I un cop acabada l’obra, el rellotge es va tornar a deixar a cura de del campaner Baldiri Miracle, fill d’en Pere Miracle; activitat que no abandonaria fins poc abans de la seva mort, cap a mitjans dels anys cinquanta. 

L’obra feta en temps de la Revolució va preveure que algun dia el rellotge tindria tres esferes més: una per a cadascuna de les cares restants de la construcció. Aquest fet va succeir, finalment, a mitjans de l’any 1956, sota la supervisió d’un altre mestre rellotger barceloní de renom: Josep Maria Portusach, pel qual cobraria 26.816 pessetes amb 40 cèntims. Finalment, a inicis de la passada dècada dels anys 70, el rellotge de corda va passar de ser accionat amb energia elèctrica. A partir d’aleshores, el toc de les campanes va poder informar als veïns de les hores i dels quarts. Això no obstant, el seu so va començar a quedar amagat sota el brogit d’un poble que moria i que es mudava cap a les maneres pròpies de ciutat.

Xavier Calderé i Bel