L’informe del Club de Roma va desencadenar el negacionisme, la no acceptació del col·lapse com una característica de l’univers intrínseca al creixement exponencial, que escapa a l’arrogància humana que nodria aquell món d’economistes liberals. El desmentit als postulats clàssics d’Adam Smith, de la mà d’economistes amb una sòlida formació matemàtica, venia de les lleis de la termodinàmica, les quals fixen els límits veritables que fan que el creixement indefinit no sigui més que una il·lusió o un engany que ensenyen les escoles de negocis per quadrar les seves equacions.
El matemàtic i economista Nicholas Georgescu-Roegen acabava llavors de publicar «La llei de l’entropia i el procés econòmic» (1971), obra que es pot considerar fundacional de la bioeconomia o de l’economia ecològica, que ha tingut i té notables representants a casa nostra com els professors José Manuel Naredo o Joan Martínez Alier, entre altres, que han contribuït a popularitzar conceptes com sostenibilitat o decreixement econòmic, que estan en la base de les polítiques actuals de la transició ecològica.
L’última frontera no és l’espai interestel·lar de Star Trek sinó el planeta que ens atrapa i confina. És l’única frontera a considerar que té algun sentit: el límit infranquejable l’imposa la llei de la gravetat que atrapa per la indisponibilitat d’energia per a l’exportació material. El món semblant més proper és inabastable, existeixi o no. La nostra materialitat adaptada en forma i funció a la física d’aquest planeta, i no de cap altre, ens empresona per sempre. Si alguna civilització és capaç algun dia d’escapar per transportar-se espai enllà serà amb tota probabilitat en forma d’ADN o de virus.
Dins la frontera del planeta blau ens governa una pseudoeconomia que ignora expressament les lleis físiques, les que importen en darrer terme. Si una cosa ens va ensenyar l’informe del Club de Roma és que l’important de les fronteres és aprendre a viure dins dels seus límits. Els economistes liberals són com els guionistes de ciència ficció: novel·len el que no saben i fantasien un món a la mida de la seva imaginació. Els “límits del creixement” va ser un bon guió per a un cinema hiperrealista, que es portava a l’època, però l’espectador va preferir Hollywood.
El també anomenat «informe Meadows» –pel matrimoni científic de Massachusetts– va utilitzar un algoritme (sistema d’equacions) anomenat World3 pel modelatge de les principals variables mundials com la població, la producció industrial i d’aliments, l’estoc de recursos i la contaminació. Demostrava a través de simulació en diversos escenaris que en un planeta finit els creixements exponencials no són sostenibles, i condueixen al col·lapse. Avançava el que hem anat constatant al llarg d’aquests darrers 50 anys: que l’explotació de recursos no renovables com els combustibles fòssils té un límit, que la terra cultivable i fèrtil també és finita, i la capacitat metabòlica dels ecosistemes naturals per absorbir contaminants és insuficient quan l’acció antropogènica supera els llindars de la capacitat de càrrega d’aquests, deixant el que ara anomenem una petjada ecològica.
Per més que World3 predeia el declivi dels recursos no renovables, el canvi climàtic i els seus efectes sobre la biodiversitat, sobre les poblacions humanes i les seves economies, aquests van ser ignorats. Quan el 1992 es publica una segona revisió pels mateixos autors, Dennis i Donella Meadows i Jorgen Randers titulada «Más allá de los límites del crecimiento» (Beyond the límits), aquest constata i reafirma que la inacció humana per aturar les dinàmiques de creixement exponencial havien portat a una situació de sobrepassament.
El nou informe insistia en tres grans conclusions: 1) Si no canvien les tendències de creixement actuals el món assolirà els límits de creixement durant el segle XXI i el resultat més probable serà una declinació sobtada i incontrolable de la població i la capacitat industrial. 2) És possible alterar les tendències de creixement per establir un equilibri sostenible on tothom pugui desenvolupar-se amb igualtat d’oportunitats. I 3) Com més aviat iniciem els esforços per canviar la tendència més oportunitats hi haurà de reeixir.
Els anys 90 van ser especialment prolífics en estudis de tota mena per avaluar l’estat dels ecosistemes naturals i les dinàmiques i impactes o externalitats del món industrial, de l’urbanització, de l’explotació dels recursos energètics, dels aqüífers i minerals, la sobreexplotació de les pesqueries, entre altres. N’és un bon testimoni els informes del Worldwatch Institute sobre el progrés cap a una societat sostenible, sota la direcció del professor Lester R. Brown, publicats en català pel Centre Unesco de Catalunya en l’anuari «L’Estat del Món» que mostraven com avançava l’impacte i la degradació ambiental arreu del planeta. Els límits del creixement van ser represos en diverses ocasions més: «Los límites del crecimiento: 30 años después», i encara el 2011, el professor de química italià Ugo Bardi publica «Los límites del crecimiento retomados». El més sorprenent és que pràcticament totes les revisions de World3 fetes a posteriori amb major capacitat de càlcul van confirmant, una rere altre, les prospectives originals. L’escenari Standard run, és a dir, no fer res per canviar a llarg termini, porta el professor Bardi, expert en dinàmica de sistemes i membre del Club de Roma, a creure que les tendències al col·lapse de World3 començarien a notar-se el 2030 amb una caiguda de població a raó de 500 milions cada 10 anys.
És evident, a ulls d’ara mateix, que el món està desplegant estratègies per frenar ja l’inevitable. Que l’informe del Club de Roma, que aviat complirà 50 anys, va obrir o va apuntar una solució: la transició cap a una societat sostenible. Justament el que ara ens ocupa encara que segons la prospectiva de “Els límits del creixement” ja estem fent tard.
Salvador Clarós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada