– Bon dia li truco del Banc... el seu banc. Soc M. la seva gestora personal
Caram, el “meu” banc!..., penso.
– Ah!... tinc una gestora personal? -li dic amb un deix d’ironia.
– Bé, sí... de fet ja fa temps que ho soc... la trucada es per posar-me a la seva disposició, per si té alguna decisió financera a prendre, algun dubte... en fi, per ajudar-lo en el que calgui... De fet hem vist que té un saldo interessant al compte i el trucava per si podíem estudiar-ne alguna aplicació.
– Ja!... -educadament segueixo el fil tot intentant no donar gaire peu a que m’ofereixi gaires “aplicacions”. No, miri... és que aquests diners ja estan gastats. He de fer obres a casa i estic esperant que la setmana que ve m’arribi el pressupost. No en quedaran gaires de diners, o sigui que...
– Ah, perfecte!... així li puc oferir un préstec per les obres.
– No, no cal. No necessito el préstec. Ja veu que els diners els tinc.
– Bé, en tot cas la setmana que ve el tornaré a trucar, que ja tindrà el pressupost.
– Ja li dic que no cal..., bé, com vulgui...
És evident que de moment no m´he tret de sobre la meva “gestora personal”. I efectivament la trucada es repeteix un parell de cops: jo, pilotes fora... –que no tinc el pressupost, que no sé si ho deixaré per més endavant...– però la “meva gestora” com la paret d’un frontó... I a la quarta trucada ja treu l’artilleria pesada,
– Bon dia, Albert –ep!... ja em tuteja!... Que he pensat que en aquests moments d’incertesa amb això de la Covid i tal, no és bo descapitalitzar-se i crec que hauríem de formalitzar el préstec. Ja està preconcedit i només has de fer l’acceptació entrant a la web i els diners quedaran abonats avui mateix!
Ben bé com si m’hagués tocat la loteria, tu!... I jo que penso que per descapitalitzar-te, prèviament has de tenir un capital, i que no haver patit per arribar a final de mes i tenir un raconet no et converteix en un capitalista... o és el que em sembla, vaja!... Però ella és més ràpida que els meus pensaments i definitivament posa a prova les poques neurones que em queden al servei de les finances personals.
– Ho hauríem de fer entre avui i demà. Només és un clic i així et podràs aprofitar de la promoció especial: no hi hauria cap comissió d’obertura i el tipus d’interès només serà del 6.5% perquè som a la setmana del “Black Friday”!...
El “Black Friday”?!... Ho ha dit?...No pot ser!... se’m fan crispetes al cervell!...
– Mira, parlem clar: el “meu” banc està molt preocupat per una suposada incertesa econòmica que no tinc, i em vol concedir un préstec amb els meus diners que hi tinc dipositats, i per deixar-me aquests diners meus que no vull que em deixi, només vol cobrar-me un interès del 6.5% ...i sort en tenim del “Black Friday” dels collons!... Doncs creu-me, no estic boig, i et demano que m’esborris de la llista de clients que cal trucar cada setmana i així hi haurà més diners per a qui els necessiti.
S’acabà la trucada, es clar. Massa contundent?, no ho sé, potser sí... de fet ja li havia donat prou pistes de que picava en ferro fred... i tanmateix no creia que em calgués tornar-hi a parlar, o sigui que...
Error!... Al cap d’uns dies, una conversa amb una persona propera em mostrava l’altra cara de la moneda:
– Vinc del banc, que em diuen que signi aquest contracte pel compte... que ja passo dels trenta anys i que m’han variat les condicions... Hi he anat perquè m’havien fet un càrrec de 138 euros de manteniment del compte i no sé què més...
– Eh?...
– ... que em cancel·len la tarja de dèbit i haig de passar-me a una de crèdit pagant no sé quant per l’emissió de la tarja... i que per estalviar-me les comissions hauria de fer un dipòsit fix de 2.500 euros i domiciliar una nòmina de més de 800 euros... i quan els he dit que no tinc una nòmina fixa, que soc actriu i tinc ingressos irregulars m’ha mirat i m’ha dit “... però tu de què vius?...” , i per dignitat he engrapat el paperot, m’he aixecat i no he dit ni adéu!...
Regirada de budells considerable. El “meu banc”, el #bancmesgrandelpaís i, casualment, la “meva gestora” ... No sé si la reacció va ser equilibrada, potser de bou embolat que envesteix tot “pensant” per què s’aprofiten de mi, de nosaltres?... ho hem d’aguantar tot d’aquesta gentussa?... En tot cas una reacció necessària encara que, segurament, només útil en el terreny de l’autoajuda:
– Bon dia M., soc l’Albert. Sí... hem parlat diverses vegades d’un préstec... Et truco per dues coses ben diferents: la primera es desitjar-te en l’àmbit personal bones festes i un bon any, que aquest ha sigut complicat... La segona, en el terreny professional, i ja que ets el contacte designat i no tinc manera d’arribar al que mana de debò, es per dir-te que lamento ser client del #bancmesgrandelpais... que és una merda de banc i que sou uns escanyapobres fastigosos...
A la “meva gestora personal” no li va agradar, es clar... Vaig contextualitzar l’exabrupte tot explicant-li a ella (sic) la política comercial del #bancmesgrandelpais..., la llei del mal i el bon client –o sigui el que va just i el que no n’hi falten. Va arribar a dir allò de “en podem tornar a parlar...”, i jo, que no, que no, que ja està tot parlat!...
– Jo només faig la meva feina...
I no sé si, cruel o injust, li vaig etzibar:
– Sí, i la fas molt ben feta. Entre els meus desitjos per l’any que ve, hi afegeixes que no hagis de dependre o, com a mínim, vulguis deslliurar-te d’una feina com aquesta.
I és que quan als bancs no hi hagi personal, només robots, potser serà més fàcil relacionar-s’hi. O no. No ho sé...
Albert Farriol
(Publicat en el número 124 de la revista L’Agulla)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada