Aquesta foto en blanc i negre té trenta-cinc anys. Des de llavors hi ha nous paisatges aixecats sobre l’extermini d’altres. Aquestes ovelles pertanyen al passat, com els cassets o el VHS. No és que les ovelles s’hagin extingit, o que estiguin en perill d’extinció. El que s’ha extingit és la vegetació, els matolls, que semblen un apetitós menjar per al ramat. Ens porta a la memòria un vell refrany castellà sobre la fam i les ganes de menjar, de quan es feia el senyal de la creu i es donaven petons al pa quan queia a terra. A buena hambre no hay pan duro.
Amb prou feines hi ha una ovella despistada, ni tan sols una que remugui tiquis miquis. Fins i tot baixa el cap per menjar herba l’ovella negra del capdavant. Totes dinen disciplinadament, excepte, pel que sembla, una ovella negra contestatària, camuflada en la melé amb el cap aixecat. Es donen un banquet a la terra àrida, com se’l donaven els búfals a la praderia.
La terra àrida, de gran serà Avinguda Josep Tarradellas. Asfaltada, sense matolls i sense ovelles.
Era l’any 1986. Veiem construccions noves de trinca, paral·lelepípedes de color blanc com la bata d’un metge amb fonendoscopi; la part vella fa la mateixa cara de sempre, cara d’hospital. Les xemeneies a la teulada semblen alfils d’escacs en espera que els hi deixin jugar alguna partida. Rere la tanca es veuen els plomalls dels arbres i el diminut oasi d’una palmera. En resum, l’hospital estava aturat i en obres. La història de l’hospital és com aquelles històries de nens orfes de radionovel·la que ningú no vol, però que a la fi acaben aprovant l’oposició i casant-se amb la noia. La Companyia Roca va donar a llum un hospital el 1953 i el va tancar vint i cinc anys més tard. Va intentar deixar-lo com un nen abandonat, com un fill no desitjat, al portal de l’Institut Nacional de Previsió, del Seguro Obligatorio de Enfermedad ( “SOE”) -al qual tots li deien despectivament el “seguru” -, pel preu d’una pesseta. El pressupost anual de l’hospital era d’unes ridícules 8.000 pessetes, la resta era a base de donacions i el que es cobrava als usuaris dels seus serveis, maternitat inclosa. El “seguru” no el va voler ni regalat, li semblava un regal enverinat. Va argumentar que legalment no podia heretar de la fundació privada, titular de l’hospital tancat.
L’hospital tancat, que quan era obert es veia amb desconfiança per la gent del carrer -com un hospital privat, com una maternitat privada, i com un hospital de fàbrica marcat per la silicosi, la malaltia de les mines i de la pols de la porcellana sanitària-, es va transformar en la reivindicació d’un hospital públic. L’hospital el va aconseguir la gent sortint al carrer. L’any setanta-vuit, l’any vuitanta-quatre, l’any dos mil tretze. Trenta-cinc anys després de la foto seguim en obres. És la Sagrada Família particular de Viladecans. Guanyada amb la suor del front de la gent del poble.
Text: José Luís Atienza
Fotografia: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada