«Ningú pensava que aguantaríem aquesta okupació més enllà del cap de setmana». Assenteix en Robert amb el cap mentre mira el sostre perdut en els seus pensaments amb una cervesa artesana a punt de relliscar-li de la mà. Si poguéssim endinsar-nos al seu còrtex cerebral, segurament veuríem passar anys de xerrades, vídeos, tallers, infinites jornades de rehabilitació, assemblees esgotadores, protestes i manifestacions, sang a l’asfalt i irracionals detencions d’amics, algunes sota la visceral llei antiterrorista... També festa, aprenentatge, amors i desamors i amistats d’aquelles que són per sempre.
Una sorollosa carretera davant d’una façana amb un controvertit mural, una casa decadent que fa mitja vida que hi és i que allà continua: resistint a la voràgine del temps. «Li vam posar Els Timbres perquè era una antiga farmàcia amb timbres a totes les habitacions, no vam ser gaire originals». Explica en Robert a l’Érika, una estudiant d’antropologia interessada en la història viladecanenca. El semàfor està vermell: la irrupció d’un autobús aturat davant de la porta deixa entreveure un conjunt de passatgers anònims buscant la constatació de que portes endins hi ha un aquelarre de gent drogada tirada per terra. El morbo esdevé en decepció: Susana Griso menteix.
En Robert, només entrar al Centre Social Okupat, s’havia trobat un suro a la paret esquerra amb un centenar de fotografies que resumeixen un espai ple de vida i unes vides que s’han emplenat a l’espai. Si la casa fos un ésser conscient serien les imatges que veuria passar abans de morir. Hi ha una foto de la Núria i l’Arnau fent una paella per a 50 persones i una altra d’un grup de gent tallant la carretera amb pancartes. A sota, una immortalització del moment en què dues persones enfilades a una bastida dibuixaven el característic gat de la façana.
«I, com us va?» Ara és el Robert qui fa les preguntes. Fa pocs anys va marxar a viure al pre-Pirineu i va perdre el contacte amb la gent que, organitzada horitzontalment, ha anat canviant la configuració de l’assemblea. De fet, és la primera vegada que parla amb l’Érika, que l’observa amb un somriure mentre rumia per on començar a respondre.
«Ens va bé, Robert, ara ens va bé. Fa uns anys vam experimentar una bonica metamorfosi, veus la papallona que hi ha al sostre de la kafeta? És el nostre ressorgiment. Els Timbres s’apagaven i vam obrir les portes a nous col·lectius per fer créixer la nostra petita família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada