La irrupció de la pandèmia planetària de la COVID-19 ha entrat com un intrús inesperat a les nostres vides i les està regirant de dalt a baix. Venim de la crisi-robatori del 2008 i estàvem intentant revertir les retallades del sistema públic quan ha aparegut el coronavirus que ho transformarà tot. Convé que anem pensant quins reptes nous se’ns plantejaran i quins dels vells volem abordar en el context de crisi. La intenció d’aquest article és clarificar alguns horitzons, i en particular articular-los entorn de la proposta de treball garantit en una jornada laboral de 6 hores.
Si el segle XIX va apropar la jornada laboral de 8 hores, evolutivament el segle XXI hauria de ser el segle de la jornada de 6. Les constitucions modernes que valen la pena plantegen l’aspiració a la salut completa: física, mental i espiritual de la societat, i també al ple desenvolupament de l’individu. Aquesta crisi sanitària ens obliga a que posem en valor els sistemes sanitaris públics, molt malmesos per les retallades i privatitzacions propiciades per les polítiques neoliberals i la doctrina europea de l’austericidi amb què es va enfocar la crisi econòmica iniciada el 2008. Un sistema sanitari públic dèbil (o inexistent com als EUA) dificulta la contenció de situacions d’emergència i, a més, provoca que el col·lectiu més perjudicat acabi sent el dels més desafavorits. No pensem que la dreta reconeixerà aquest valor tan evident, contraatacarà inventant arguments i fake news que fragmenten l’opinió per intentar tornar-nos a fer creure que el millor és la gestió liberal dels recursos, tot amb l’objectiu de mantenir el poder en mans dels mateixos. Caldrà estar alerta perquè no ens tornin a enganyar, aquesta revalorització de la res publica no vindrà sola, sinó que caldrà lluitar-la, de nou.
Escoltem amb esperança les mesures socials per pal·liar el problema de la crisi post-pandèmia que s’han presentat pel govern de coalició, però també algunes inesperades com la que de l’exministre d’economia i actual vicepresident del Banc Central Europeu, Luís de Guindos. Em refereixo al llançament d’una renda garantida per a la qual hi ha moviments socials que porten molt de temps lluitant meritòriament. És de celebrar que aquestes institucions facin un avançament moral i material en aquest sentit, però cal anar més enllà.
Aquesta solució de la renda garantida s’hauria de complementar amb una altra de la qual no se’n parla i que resultaria més saludable: el treball garantit. El treball no és només un mitjà per guanyar-se la vida, és també part de l’activitat social i necessària per a mantenir la salut mental i social de l’individu i per a la seva autorealització. A les persones ens és vital ser creatives, sentir-nos útils, i reconèixer-nos útils entre nosaltres, i un sistema que té un alt percentatge d’atur és un sistema malalt, i que té com a principal conseqüència la precarització dels llocs de treball. L’atur actual es deu a una disfunció del sistema productiu en relació a la tecnologia, la globalització i a la gestió del «mercat de treball».
Se sol concebre l’aparició de nova tecnologia com un problema per als llocs de treball. Un robot es percep com una amenaça per als treballadors, quan no hauria de ser així. La tecnologia el que ens ha de permetre és una millor relació amb el treball, menys penosa, reduint treballs repetitius, perillosos i perjudicials per a la salut. Quan s’introdueix un nou robot, el resultat no hauria de ser un sistema amb més atur, sinó un sistema en el què cal treballar menys hores.
Portem més d’un segle des de les lluites pel sistema laboral de 8 hores durant el qual s’han fet els avanços tecnològics més poderosos de la història. El segle XXI ha de ser el moment per passar al sistema laboral de 6 hores, repartint així la feina, reduint l’atur i propiciant un increment de la salut de les persones.
Una de les fal·làcies del neoliberalisme actual ha estat fer-nos creure aquest paradigma de l’emprenedor com a model del ciutadà modèlic actual, quan en realitat el què aconseguia era culpabilitzar-nos de la manca de treball: «Si no tens feina, és perquè no ets emprenedor». El problema és d’un sistema que permet l’atur i la precarització en lloc de la reducció de la jornada laboral, que hauria de ser consubstancial a la millora tecnològica.
Se solen comentar dificultats en la implementació de la jornada laboral de 6 hores. En particular, com reduir la jornada laboral sense reduir sous. Habitualment, l’altíssima i absurda competitivitat i consumisme a què ens sotmet el neoliberalisme, fan molt difícil una transició d’aquesta envergadura des de les capacitats d’un sol estat. Qui ho intentés es veuria en desavantatge competitiu davant la resta. Però justament una crisi planetària com l’actual pot facilitar que ens repensem en termes de col·laboració i solidaritat, o de fraternitat dit en termes republicans. Fraternitat entre pobles i per als pobles, i no per al capital.
Enric Mieza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada