Entre nosaltres s’ha colat sense invitació el coronavirus, un turista inesperat que ha arribat de polissó en els creuers i vols de les agències de viatge. És un assassí invisible que viatja de gorra en els nostres cossos sense nosaltres saber-ho i que ens ha fet descobrir allò que ja hauríem de saber, que els éssers humans som vulnerables, formem part del menú del banquet que es dona la vida i la mort amb els seus fills i filles, els éssers vius.
Aquest virus amb pinta de mina submarina dels còmics d’Hazañas Bélicas de la llarga postguerra civil ens ha fet retrocedir d’una gambada cent anys en la història. La grip de 1918 es va emportar més de 50 milions de persones, i la pesta va delmar la humanitat, una vegada i una altra, al llarg dels segles. Malgrat els avenços mèdics, malgrat els avenços científics, davant de pandèmies com l’actual no només ens sentim indefensos sinó que a més ho som.
A la pesta els vells del lloc, a part de resar i buscar miracles, amb la intensitat de qui avui demana mascareta, aconsellaven tres remeis: ràpida fugida, remota distància i molt llarga absència, que és resumien en dos, cames ajudeu-me i toquem el dos, fins que tot escampi i torni a brillar la salut com el sol d’estiu. I en això estem, gairebé com set segles enrere, com en el Decameró i els seus contes de confinament als afores de Florència. No ajuntar-nos, no tocar-nos, no abraçar-nos, no apropar-nos a ningú a menys de dos metres, no respirar l’aire que l’altre rebi.
La pandèmia ens ha eixamplat el nostre petit món, una mota en l’univers, però ens ha reduït el nosaltres als escassos metres del nostre pis. A fora, més enllà de la nostra porta, hi ha els altres, i la nostra gran preocupació és que creuin la distància que ens separa i s’acostin a nosaltres.
Mirant aquesta foto de fa set anys, era el octubre de 2013, com corre el temps!, l’edat en què els nens tenien ús de raó, ens adonem quina raó teníem de sortir cinc mil al carrer. El nostre hospital de Viladecans ens manté a flotació, com un vaixell maltractat sense enfonsar-se, assotat per la tempesta de febres i pulmons malalts que s’emporta per davant els nostres éssers estimats més fràgils, en un horrible sorteig que no té més premi que aconseguir que el bombo s’oblidi de tu i seguir viu. Aquest edifici ocre ens dona un missatge clar, mentre hi ha vida hi ha esperança.
Cada tarda sortim a la balconada on set anys enrere teníem una bandera sense bàndols ni colors amb quatre paraules que defensaven l’evidència. “Defensem l’hospital de Viladecans”. Dürrenmat ho deia: “Tristos temps aquests en què cal lluitar pel que és evident.” Dia a dia, malalt a malalt, mort a mort, recuperat a recuperat elles i ells, personal mèdic, infermeria, auxiliars, neteja, lluiten i lluiten dotze hores al dia pel que és evident, per la nostra salut. Lluiten com si aquesta guerra de tots fos la seva contra el virus, contra els pressupostos retallats, contra la manca de material i contra la mort, a favor de la salut de tots nosaltres. Des d’aquest balcó de l’ull i la ploma ens sumem a l’aplaudiment que uneix i que no calla. Donem les gràcies per tenir-vos al nostre costat. A vosaltres. Al nostre hospital.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada