dimecres, 15 d’abril del 2020

Com estàs ?

“Bona pregunta freqüent”, pensa ella mentre llegeix el títol d’un text que s’ha trobat en un tros de paper. El guardava, i ara no recorda per què. Amb tot això de no poder sortir de casa ha aconseguit el que fa anys semblava impossible: ordenar paperassa de tot tipus i la resta del que hi ha a casa. És increïble la de coses que arribem a guardar i oblidar! Aquests dies excepcionals ha arribat a una conclusió: que es pot viure amb poc i que hi ha molt de prescindible en molt del que ens envolta. Menys les persones. I les seves abraçades, els seus petons, les seves mirades, les seves paraules.

El que no li agrada tant del text trobat en aquell paper traspaperat és la resposta. No entén per què va conservar aquesta frase repetitiva impresa en format surrealista:

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

tinctantaportinctantaportinctantaportinctantapor

I al dors d’aquest fragment de full troba les paraules que un dia va escriure ella mateixa:

Sona com una campana. 

Que toca, toca i retoca dins teu portant-te tota la por

que tens cap enfora i… torna endins! 

Tinc tanta, tinc tanta, por tinc, tinc por, quina por que en tinc!

La por es va fent més gran a mesura que el meu cor batega. Repica, pica i torna a picar les parets de sang, amb el batec del múscul vermell. Tanta por tinc que tinc por. Tanta, tanta, tanta, que no puc deixar de tenir-la. Ressona la campana. La forta ona sonora pot amb mi. Tremolo. I ja es fa fosc. Tinc por.”

Sí, sembla que va ser un joc literari el que va fer a partir d’aquelles paraules repetitives escrites per algú que ella no sap. Ara, en un temps de malaltia que ens fa presoners, es vesteixen de tot el seu sentit. La seva ressonància omple la casa. Ella no vol escoltar-la més. Un dia ja tornarà a ser lliure. 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com